Entrevista a Cazarabet sobre “Misèria sense companyia (obra poètica completa… fins ara)”


Aquí l’enllaç de l’entrevista:
http://www.cazarabet.com/conversacon/fichas/fichas1/miseriasense.htm

Cazarabet conversa con… Jordi Martí Font, autor de “Misèria sense companyia (obra poética completa… fins ara)” (Calumnia)
Un poemari valent des de la ploma i el compromís de Jordi Martí Font. És editat per Calumnia edicions.El Jordi Martíi Font: https://blocs.mesvilaweb.cat/jordimartif69/

Cazarabet conversa amb Jordi Martí i Font:

-Jordi, amic, com et dona per la poesia? Per a tu què és la poesia? I què significa escriure en aquest gènere?
-La poesia per mi ho pot ser tot, si la intenció que posem en allò que fem és, sobretot, produir bellesa. Ara bé, la resposta a què és bellesa no pot ser una perquè cada ésser humà i cada col·lectivitat dona formes diferents a la bellesa i sovint el que és bell per a algunes persones no ho és per a altres… per sort.

Si ens referim al llibre de poesia que he publicat aquest 2019, Misèria sense companyia… Obra poètica completa (fins ara), ens estem referint a poemes escrits, productes diversos de moments diversos (per això en part van datats la majoria).

Sempre he escrit concentradet, és a dir no de forma expansiva, però el format que he fet públic fins ara eren cançons, sobretot les cançons de Llunàtics, que és el grup on he tocat durant més de vint anys. Ara, l’únic que he fet ha estat publicar el recull dels poemes que al llarg dels anys he escrit en un sol volum, en forma de llibre.

-Com definiries aquest llibre recopilatori teu i de la teva poesia al llarg dels anys?
-És un llibret, perquè tot i que recull la meva obra poètica completa…, fins ara, tal com diu el subtítol, és breu i el format del llibre, editat per Calúmnia, és petitó. A mi m’agrada molt que sigui així.

-La teva poesia ha evolucionat al llarg dels anys, però de quina manera definiries que ha anat viatjant aquesta evolució?
-Doncs segurament sí, però tot i que jo sigui filòleg i autor i per tant podria explicar-ho de forma clara i alhora complexa, no ho faré. He escrit sempre quan ho he necessitat, quan em venia de gust i quan volia expressar alguna cosa i els formats són diversos (poemes rimats i no, de mètrica comptada i no…) no hi ha ni evolució ni no evolució. Són poemes escrits en diversos moments i són més diferents per la tria de format de cada moment que no pas per l’evolució o involució que jo com a autor hagi pogut tenir.

-Amic Jordi, des del tarannà com a àcrata, camí ideològic que també es va fent i enfortint, a poc a poc, com s´evoluciona com a poeta?
-Si algun gènere literari el veig més proper a l’anarquia que altres aquest és, sense dubte, la poesia, tot i que hi ha molta poesia més fatxa que el cagar també. Però és cert que et pot donar molta llibertat creativa, moltíssima. A nivell teòric, penso la poesia des de les trinxeres de gent com Joan Brossa o Carles Hac Mor, en el sentit que totes i tots som poetes i només cal per ser-ho la decisió de ser-ho. No m’agraden els escenaris on sovint es veu la poesia, tot i que cal dir que cada cop més el gènere és popular i això crec que és bo. Alhora, però, tot i que pot semblar una greu contradicció i no ho és, m’agrada la poesia complexa, closa, feta directament per arribar-hi només si t’hi esforces.

-Quin és el teu referent dins aquest gènere?
-Llegeixo de tot. Me n’agraden moltes i si faig llista segur que me’n deixo mil. Però Zoraida Burgos, Estellés, Sarri, Baudelaire o Marçal ara els tinc voltant pel cap, més que res perquè tinc llibres seus oberts en diferents indrets de les geografies d’on habito.

-És per a tu, la poesia, un estri més per a expressar-te amb el teu to reivindicatiu?
-És per a tot i em serveix de tot. Serveix per al meu jo i servei per al nostre nosaltres, però també no serveix i això és magnífic. A voltes reivindicativa, altres vital, sempre social (quan se’n diu i quan no se’n diu), la poesia no té límits i en aquest llibre hi ha formes molt diverses i intencions també diverses.

-Reivindicatiu envers la terra, allò que podríem entendre com “allò social”, no?
-Reivindicatiu amb tot perquè la vida ho engloba tot i els diners i aquells que només viuen per acumular-ne o gastar-ne normalment ho intenten destrossar, també, tot. Per tant, la reivindicació l’entenc més com una reivindicació de la vida que no pas com quelcom separat d’ella. Allò social ho és tot.

-Es pot fer militància escrivint poesia?
-Es pot fer i se’n fa. Ara bé, també es pot fer poesia sense fer militància i allò resultant pot ser tan emocionant o més.

-Però a la vegada ets molt un poeta intimista, molt teu…o meu pareix a mi?
-La meva poesia és, sobretot, meva, escrita quan necessitava fer-ho per explicar-me alguna cosa o quan volia expressar-me i aquest canal funcionava. És, per tant, una creació personal i és lògic que parli molt de mi.

-Bé, és cert que la revolució toca totes les branques de la societat…i això ho intentes ficar damunt la taula, oi?
-Si la revolta no és personal i els canvis no afecten aquesta parcel·la de la vida, la personal, els canvis no existeixen i les revoltes són poc més que marraneries de xiqueta o xiquet petit.

-La revolució tant del dia a dia, tant del dia a dia escrivint poesia, tant la reivindicació a peu de carrer…o es fa en el dia a dia o és aigua tirada, no?
-Sí, tot i que la paraula revolució, que cal fer anar i practicar tant com es pugui, no crec que sigui adequada al que estem parlant. Penso que s’hi avé més la paraula «revolta», perquè tal com deia Camus, la revolució necessita assassins i jo, sincerament, tinc una fàstic molt profund davant dels assassins.

-Una poesia ferma, sense pretensions, però que surt molt endins, fins i tot del fetge… què ens pots dir? Et sents còmode en la poesia o t´expresses millor fent ús de la paraula escrita en altres gèneres com el que empres, per exemple en Visca la terra, visca l´anarquia?
-En la poesia m’hi sento còmode però també és cert que l’assaig -i l’assaig periodístic sobretot- és el medi on més m’he desenvolupat literàriament parlant, pel que és clar que és el que domino més, encara que sigui per haver-m’ho equivocat i intentat rectificar més que en cap altre.

-Quant de temps et va dur el compondré aquest llibre de recull de poemes, sabem que és un poemari d’anys… però dins teu “quin és el temps evolutiu com a escriptor i com a “persona que reflexiona”?
-El llibre el vaig muntar ens uns minuts, més que res perquè els poemes els tenia tots juntets en una carpeta de l’ordinador. Porto un blog, Prendre al paraula, a Vilaweb, des de fa molts anys i allà quan escrivia algun poema el publicava i alhora el guardava aquesta carpeta qua us dic. Quan parlant amb Jordi Maíz vam decidir publicar el llibre la cosa va anar molt rodada. I n’estic content.

-La misèria en aquest llibre de poemes no té res a veure o més aviat poc amb qui té més béns materials i monetaris… va més enllà… en la misèria com a persones dins una humanitat cada vegada, pel fet de valorar tant els béns, esdevindre més miserable, no? Què ens pots explicar-hi?
-La misèria dels béns és terrible per a qui la pateix però sempre té culpables externs, persones que només viuen per acumular beneficis i massa sovint aquests deriven de la despossessió que fa que els pobres ja no siguin només pobres sinó miserables. Ara bé, quan la misèria és com a humanitat, quan és el producte de la pròpia desatenció col·lectiva o individual, aquesta misèria té els culpables en les mateixes víctimes.

El títol fa la conya aquesta però també es refereix al fet que el llibre és escrit per mi sense ningú a qui dirigir-lo. No són poemes per al públic lector, no són exercicis literaris, sinó escrits durant molt de temps de mi per a mi, malgrat estar penjats a les xarxes. Per tant, són fets «sense companyia». I la misèria sense companyia és gairebé truculenta.

-Per això a veure si puc fer la reflexió/pregunta ben feta: a veure a la misèria material o de béns se la pot acompanyar sempre i anar fent camí amb dignitat, però això no passa amb la misèria aquesta que parlàvem que és la que entra dins el moll o les medul·les de l´os de les persones, oi?
-La misèria de formes i actitud no té solució possible. I tampoc li cal. De fet, buscar-hi solució seria admetre que en té i ja ho he dit: la misèria no material no té cap mena de solució perquè no és n tan sols un problema sinó una devastació.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *