Prendre la paraula

A poc a poc i sense pressa es clouran els ulls i des de baix el món tindrà una aparença com la de la foto que m’has enviat. Una darrera visió d’un darrer coll que sosté un darrer cap amb una darrera cara a la qual no podré veure els ulls. I malgrat que el cap de qui em mira no té serps enlloc de cabells, serà la manca de la darrera mirada la que farà que no esdevingui una estàtua de pedra. Tinguem fe. Esdevinguem humans. Lloem els somnis. Tanquem els ulls. Notem la nit. A prop. Aquí.

Aquí no hi ha Posidó amb forca, perquè de cavalls només en sentim el trot nocturn i encara…, però tenim el mar tan a prop… Aquí no hi ha Atena tot i que siguem al país de l’olivera perquè no ens agrada qui mai no tingué infantesa, ni qui no té parella o amant. I aquí tampoc no esperem cap Perseu que ens solucioni els problemes a base d’escuts i sandàlies alades. Tot el contrari. Aquí el que tenim són munts de mons que volen néixer i que s’esforcen per sortir de la foscor on ara veig que faig cap jo.

Creix el negre que és fora del pla. I tu el tanques a poc a poc, com si fos la tapa d’un taüt que cau damunt meu. Llençol de fil, fresc i alhora mortalla. S’apropa la fi però el món dóna tombs i després de Londres vindrà Atenes. Caminen pels seus carrers homes i dones vestits de negre i també porten nova llum que no és la de l’alba sinó la de la nit. Creix el negre.