Prendre la paraula

Com un pernil però només a la imatge, desafiant la Llei de la gravetat que, segurament, com totes les altres lleis, també cal trencar. Res més. La guerra de classes no té ni dalt ni baix quan no prenem partit, per això cal prendre’n, per això cal mullar-se fins a les celles. I no cal repetir vint vegades “lluita de classes” per tal que n’hi hagi, senzillament cal fer-la, fins i tot sense nom, però ser-hi per fer-la. Ja sé que he repetit mil i un cops que cal donar noms a les coses però no podem fer-nos presos de les paraules per tal de buscar excuses per no fer tant com diem que fem. (Continua)

De baix a dalt i, a partir d’aquí, tot com vulguem, damunt davall o tot a l’inrevés, com triem i desitgem, com mirem i com lluitem. A Londres mateix va ser on alguns dels fills dels amos van decidir apostar per trencar els marcs que sons pares havien construït amb molta violència i opressió per a la majoria. Una eina per a totes les treballadores i els treballadors del món feta des del punt de vista d’homes blancs, cristians (inclosos els ateus), amb barba la majoria i eurocèntrics. Tot i això es deien internacionalistes i s’afirmaven com a tals, membres, secretaris i el que fos de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT).

No flotaven, és clar, però després ens portaren a volar una mica i molt més encara. Crearen el marc de l’aire. I no a través de Fanelli aquí, sinó per convenciment propi. Com tu, que voles i tanques els ulls, a veure on aterres… o a veure on voles…