Espectacle_15

Publicat al número 55 de la revista Catalunya.

Foto: lo Miquel pixa mentre obseva el Camp de Tarragona com a paradigma de l’espectacle (observeu que a la foto no hi ha cap fumera de cap indústria).

La construcció de l’espectacle comporta, un munt d’anys després que aquest es convertís en arma de distracció massiva per part de qui mana, en la simple climatització de l’entorn per als espectadors, que volen que siguem nosaltres.

            Així, des que naixem, en aquest banda de món i sempre que no ens toqui formar part d’algun sector social exclòs, ens van modelant perquè tinguem clar quins són els nostres objectius. "Els nostres objectius" acostumen a coincidir amb els objectius de la resta del públic i consisteixen bàsicament en deixar de banda qualsevol tipus de solidaritat social que impliqui canvis. Els canvis són, per als regidors de l’escena, unes insuportables ganes d’emprenyar dels qui amb l’obligació de ser espectadors ens volem convertir en protagonistes. I els canvis, sempre presents en les nostres vides, o són controlats des de dalt o no es poden produir, per al correcte funcionament de la realitat que ens volen vendre com a única i inqüestionable.

            Som revoltosos i no ens conformem a ser espectadors. Som insubmisos i no acceptem els poders constituïts quan es basen en la delegació de la capacitat de decidir de cada un de nosaltres.

            Això és el que va passar a la Catedral de Barcelona fa unes setmanes. Milers de persones sense papers i, per tant, amb patent de cors per ser explotades, van ocupar l’espai de culte i hi van celebrar una assemblea per aconseguir la regularització de les seves condicions a través de la concessió d’uns papers que l’actual Llei d’Explotació d’Estrangers els nega. En una ciutat que fa dia sí i dia també debats sobre mil temes i qüestions a la vora del Besòs, en una fira que oficialment té com a lema paraules com "diàleg", "diversitat", "pau" i pim i pam, la situació s’hagués pogut solucionar negociant, per exemple. Però les paraules són només part de l’espectacle, de l’espectacle que el poder utilitza per controlar els que es deixen controlar i no volen "posar-se en política", tot i que per a ells "política" sigui només votar cada quatre anys a una opció que és igual que la que no han votar perquè era l’oposició.

            Cops de porra, corredisses, detinguts, amenaces d’expulsió… el mateix de sempre. Entre els explotats, el que no tenen papers, sense cap mena de dret pel que fa a la seva feina, a la seva salut, a la seva cura… colpejats perquè els altres que viuen en l’espectacle visquin segurs i pensin que l’Estat els ha tornat a salvat de la paorosa nit que suposen els vinguts de fora, els altres.

            Mentrestant, els lladres de les nostres vides, els que disposen del nostre temps i ens mantenen en la ignorància continuen semblant bons i, per tant, dels nostres. I és que es viu tan a gust dins l’espectacle i s’hi està tan acostumat que obrir els ulls ara que estan tan plens de lleganyes es fa una feina feixuga i dolorosa. I hi ha qui prefereix dormir i mirar… i empassar-s’ho tot gola avall mentre de fons el qui mana continua cridant que «l’espectacle ha de continuar».

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *