Galeano, emoció, revolució

Eduardo Galeano (1940-) va
seure davant meu a la Lacandona i l’Encarna es va emocionar. Jo no el coneixia
ni el reconeixia ni l’havia llegit mai. Un cos que no té escales cap endins és
un cos i res més si no l’has transitat. Els cossos no emocionen. Les paraules,
sí.(Continua)

Helena Villagra sap com obrir
un flascó amb paraules i donar-ne a qui vulgui pujar escales i, mentre les
puja, esdevenir feliç. Les paraules són bàlsams que guareixen les ferides que
fan les accions i poden, en el millor dels casos, canviar la realitat. A la
casa de les paraules hi havia una taula amb colors i l’Helena va mirar com cada
poeta utilitzava el color que li feia falta: “groc llimona o groc sol, blau de
mar o de fum, roig lacre, roig sang, roig vi…”


Amb Galeano, l’Àngela i
l’Helena Villagra vaig conèixer els no ningú, els que el poder anomena amb
paraules que neguen més que descriuen, amb paraules que fereixen. Els no ningú:


“Que no són, encara que
siguin.

Que no parlen llengües, sinó
dialectes.

Que no professen religions,
sinó supersticions.

Que no fan art, sinó
artesania.

Que no són éssers humans,
sinó recursos humans.

Que no tenen cara, sinó
braços.

Que no tenen nom, sinó
número.

Que no figuren en la història
universal, sinó en la crònica roja de la premsa local.

Els no ningú, que costen
menys que la bala que els mata.”

Ara, cada quan vull, sec amb
Galeano a la Lacandona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *