Prendre la paraula

Els carrers més importants de Reus, els ravals, el carrer de Monterols
o la plaça de Prim, que eren dels pocs que tenien el terra amb llambordes,
havien estat regats amb arena per tal que els cavalls poguessin carregar contra
els obrers que s’afegissin a la protesta. Malgrat la prohibició materna, el
Joan va baixar al carrer i va veure com dos obrers joves, amb brusa, pantalons
i espardenyes, anaven cap al Camí de l’Aleixar. Allí es van trobar amb els
soldats de cara, s’hi van enfrontar i uns i altres van disparar les seves
armes, però els soldats eren més i sobretot anaven molt més ben armats.
Aleshores, abans que els obrers retrocedissin i fugissin, un d’ells va deixar
anar la frase “No es pot amb l’exèrcit”. La frase va repicar com si fos una
campana cridant a somatent dins del cap de l’anarquista reusenc al llarg de
tota la seva vida i a “El eco de los pasos” esdevindrà un dels motius de la
seva existència. No la frase en sí sinó la seva superació. Poder amb l’exèrcit,
aquesta és la qüestió.

Un mes
abans dels esdeveniments que trasbalsaren el futur ministre de Justícia quan
era infant, el jove Joan Peiró pronunciava un dels seus primers discursos -o
almenys el seu primer discurs datat- en el marc d’una vaga a l’empresa Costa i
Florit de Badalona, on treballava com a ajudant de vidrier, una vaga que la
part obrera va guanyar totalment. I Salvador Seguí, el Noi del Sucre, segons
explica el seu amic Viadiu, assumia que era llibertari lluitant pels carrers de
Barcelona durant aquell juliol calorós, en una participació que l’obligaria a
refugiar-se a Gualba, on treballarà com a pintor. I no eren els únics…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!