Prendre la paraula
jordimartifont
“Joan Salvat-Papasseit no sempre ha estat vist com un gran poeta i és un dels grans de la literatura catalana”
Jordi Martí Font: “Joan Salvat-Papasseit no sempre ha estat vist com un gran poeta i és un dels grans de la literatura catalana”
El polifacètic escriptor prioratí i l’editorial Lo Diable Gros reivindiquen l’obra del poeta català en el centenari de la seva mort
Oriol Lleonart, 13/02/2024
Aquest 2024, amb motiu del centenari de la mort del poeta, se celebra l’Any Joan Salvat-Papasseit. L’editorial prioratina i tarragonina Lo Diable Gros, juntament amb Godall Edicions i Manifest, publica l’obra poètica completa i dos llibres de textos polítics d’un poeta que, tot i ser recordat i estudiat, especialment per Ferran Aisa i Mei Vidal, no sempre ha estat tingut en compte ni valorat com es mereixia. Amb Jordi Martí Font (Marçà, 1969), parlem sobre el “poetaavantguardistacatalà”, el poeta del poble, de l’amor i la “divina acràcia”, un home que va viure per a la poesia. Aquest mes de març, quan surti publicada l’edició, casals, ateneus i centres culturals donaran a conèixer amb més profunditat el poeta que Joan Fuster va situar en el lloc que li tocava als anys seixanta del segle passat.
– ‘Joan Salvat-Papasseit: Poeta amb majúscula’. L’obra poètica completa de Salvat-Papasseit enguany es posa a l’abast dels lectors, que se celebra l’Any Salvat-Papasseit. Què publica Lo Diable Gros?
Publiquem tres llibres. La nova obra poètica completa de Salvat-Papasseit, ‘Fum de fàbrica’ i ‘Mots propis’. El primer, amb el pròleg que Joan Fuster va fer el 1962 i epíleg de Ferran Aisa i Mei Vidal, i el tercer els publiquem conjuntament amb Godall Edicions. ‘Fum de fàbrica’ són els textos polítics de Salvat-Papasseit i sortiran en edició conjunta amb l’editorial Manifest. A ‘Fum de fàbrica’, Salvat va recollir en un volum articles que havia publicat principalment a ‘Los Miserables’, una publicació en castellà molt radical, d’esquerra regeneracionista. Els publiquem en traducció meva i amb pròleg de Dolors Marín, historiadora de l’anarquisme i el feminisme.
– I ‘Mots propis’?
‘Mots propis’ és un llibre ben curiós. Salvat va arribar a fer-ne una segona correcció, però no el va poder treure perquè no tenia diners. És un recull de textos aforístics prèviament publicats a la revista ‘Un Enemic del Poble’. Era la seva revista, i això és important, perquè si ja vivia a la misèria, fent-la encara hi va acabar més. Hi ha cartes seves explicant que la setmana següent no menjaria per poder publicar algun número més. Escriure era la seva vida, i la revista també, que pren el nom d’una obra d’Ibsen que dins l’obrerisme i el modernisme català va tenir una gran importància. En aquest llibre, Salvat-Papasseit fa el trànsit entre els articles d’opinió duríssims i incendiaris i la poesia que escriurà a partir de llavors. Són pensaments aforístics, que tot i que encara no són poesia ho poden semblar.
– A Salvat el podríem definir amb una etiqueta? Era nacionalista, socialista…
Separatista, socialista, anarquista… poeta. No té una sola etiqueta que el pugui definir. L’única que ell es va posar en un moment determinat va ser la de “poetaavantguardistacatalà”, així, tot junt, però també és insuficient per definir-ne l’obra i més encara la persona.
– Qui és, doncs, Joan Salvat-Papasseit?
És un poeta vitalista català que neix en el moment històric del noucentisme, encara que ell no ho és, i que despunta com a poeta avantguardista. De fet, és el principal poeta avantguardista de la poesia catalana, però alhora és, també, un destacat pensador de les esquerres radicals del moment, i un dels més grans poetes de l’amor que tenim en català. De fet, Joan Fuster va dir que Salvat-Papasseit era el més gran poeta de l’amor des d’Ausiàs March. Ho va dir per ‘El poema de la rosa als llavis’, un poema amorós que és tot un llibre fragmentari i complet alhora.
– Dieu que és “poeta amb majúscula”…
Salvat escriu i publica ‘Contra els poetes en minúscula, primer manifest català futurista’, un text encès contra molts dels poetes del seu voltant, sobretot els noucentistes; i més que contra ells, contra la seva estètica. Ell se’n considera, poeta amb majúscula, i demana als altres que també ho siguin. Els diu que “no compteu els versos, no els compteu amb diners, sigueu futurs, sigueu, sobretot, sincers […] Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals, a que canteu avui com el dia d’avui…”. Aquesta és una actitud bàsica per entendre’l. Fuig de la Renaixença i del Noucentisme, que intentaven escriure meravellats per l’edat mitjana i el món clàssic respectivament, coincideix amb el modernisme i es posiciona com a poeta futur perquè, diu, “el demà és més bell sempre que el passat”.
– Fa l’efecte que és un crit al cel per estar per la realitat del seu present…
La paraula “vida” és una de les centrals en la seva poètica. És un poeta de la vida. S’està morint i continua lloant i pensant en la vida i sentint-se vitalista. En això, tot i que no són iguals, s’assembla força a l’actitud de Maragall: la poesia com a exemple i forma de vida.
– Salvat-Papasseit era una persona compromesa políticament…
El compromís polític hi és i hi ha de ser perquè, precisament, és el primer gran poeta obrer que transcendeix més enllà de l’àmbit obrer. Ve de les classes baixes, però de les més baixes. No és que sigui una persona pobra, és pobríssima. Això genera, directament, una forma d’escriure determinada, uns temes, una manera de mirar el món… I tot el seu voltant poètic és ple de burgesos amb la vida resolta o d’aspirants a burgesos, de poetes, per dir-ho d’alguna manera, de diumenge a la tarda. Mentrestant, ell deixa clar que la seva vida és la poesia. Ha de participar políticament perquè la vida també és això
– Continuant amb els seus escrits, en aquesta línia, deixa clar això en el seu ‘Concepte de poeta’ de 1919, oi?
Sí. ‘Concepte de poeta’ i ‘Primer manifest català futurista’ són els seus dos textos seus definitoris de com ha de ser la seva poesia. Escriu un tipus de poesia que, tot i que sigui avantguardista, també és popular. És un poeta avantguardista i català. Aquesta definició és encertada, perquè els avantguardistes catalans han tendit moltes vegades a fer cap al poema popular, a l’estructura de les cançons populars, de la poesia popular i ell, en aquest camí, n’és el més destacat. De fet, aquesta tradició arrenca al món obrer al segle XIX, amb la poesia obrerista, construïda damunt de cançons populars que la gent ja coneixia o d’estructures fàcils de reproduir. No és una opinió majoritària en la crítica catalana, però és el que penso jo. Hi ha una tradició obrera popular que ell, després d’escriure com a avantguardista, utilitza i en què excel·leix.
– De fet, dieu que Salvat-Papasseit és l’avantguarda de l’avantguarda. Què significa això?
Les formes són totalment trencadores en la nostra poesia. Des del primer poema que coneixem de Salvat-Papasseit, ‘La sageta de foc’, ja ho són. Introdueix, en bona part, coses que ha vist en altres produccions culturals, ja que, segurament, ha tingut accés a Filippo Marinetti i a les seves ‘Paraules en llibertat’, aquesta manera d’escriure i disposar les paraules fora de la norma general. Això va més enllà de l’ortografia, està comunicant una altra cosa. I això, evidentment, deriva del descrèdit del llenguatge que a nivell intel·lectual suposa un fet tan escabrós i comentat per ell mateix com la Primera Guerra Mundial, que demostra que tot allò de positiu que havia promès el progrés per a la humanitat finalment havia servit per matar més i millor. És un moment d’un trencament total. Les quatre avantguardes principals representen la negació del racionalisme que, des de la Il·lustració, havia esdevingut central en el món intel·lectual occidental. L’avantguarda d’aquí, bàsicament, és socialista, com Salvat-Papasseit quan és jove. Bona part dels textos de Salvat-Papasseit a ‘Fum de fàbrica’ parlen sobre la guerra, sobre la seva inutilitat i en contra del militarisme i d’aquells socialistes que deien que farien una vaga general i boicot contra la guerra, però van canviar d’opinió quan aquesta va arribar. Davant el desencís davant aquest socialisme, Salvat farà una evolució cap a l’anarquisme vital, i s’arriba a qualificar de “glossador de la divina acràcia”.
– I per què és un poeta popular?
Per molts motius, però sobretot perquè, en molts casos, ens parla de la pobresa i el món del treball, gairebé absolutament absents de la poesia catalana fins a aquell moment. Un dels seus poemes més coneguts diu “vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll”. Qui són aquests “vosaltres”? Doncs els poetes que l’estan llegint. Sense ànim de ridiculitzar ningú, mentre Josep Carner escriu ‘Aglae i les taronges’, la gent s’està matant a les trinxeres a la gran guerra. Hi ha un contrast evident que ell no suporta, i per això la seva és una poesia que parla del poble i que no respon a l’estètica cultural burgesa del seu moment.
– Rebutja l’equidistància només per la seva procedència social?
De ben jove coneix una persona molt important en la seva vida, l’Emili Eroles, un llibreter anarquista que té una parada de llibres als Encants de Santa Madrona. Salvat venia de la misèria i això incloïa, també, l’analfabetisme; no havia anat mai a escola i des de ben petit havia treballat. A través d’Eroles, comença a descobrir coses, entra al món de la lectura, segurament al voltant de la Setmana Gloriosa, la mal anomenada “Setmana Tràgica”. Tres anys després, però, ja ha llegit a Ibsen, a Nietzsche i a Gorki. De fet, utilitzarà com a primer pseudònim Gorkiano; així és com signa els seus primers articles. En molts dels seus textos primers defensa l’escola per a tothom, perquè era una aberració que la gent no pogués estudiar. L’educació és el centre del seu pensament, el regeneracionisme és això. Segons ell, els diners de l’exèrcit han d’anar destinats a crear escoles per a tothom: la cultura al centre ho pot canviar tot.
– L’ambient cultural i literari català és una mena de món que no li pertany?
Li pertany, perquè la poesia pertany a tothom, però no hi ha ningú com ell. La poesia “oficial” és un espai en què ni l’obrerisme ni la pobresa hi són. És un lloc una mica estrany, per a ell, però hi entra. Li mostren uns poemes seus a l’Eugeni d’Ors i a aquest li semblen interessants. I Salvat-Papasseit nota que quan comença a escriure en català -a partir d’’Un enemic del poble’- la ploma flueix moltíssim. Perquè ell parlava només en català, però per un tema de diglòssia la seva primera llengua d’expressió escrita és el castellà. Escriu en castellà ‘Humo de fábrica’ i podem dir que el castellà que hi utilitza és estrany i en alguns articles fins i tot incorrecte. Però encara que escrivís malament, té una potència brutal, de discurs, del que diu… És molt, molt potent. És un castellà que avui qualificaríem d’una mica punk, perquè és molt de canya i garrotada.
– És també en aquest moment, amb Eroles, que entra a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Què representa això per a Salvat?
Hi entren tots. Li ho obre tot, absolutament. Passa a tenir accés a una biblioteca molt potent, que al trenta-nou serà cremada sencera per l’exèrcit franquista. Van anar directament allà, ho tenien claríssim, perquè l’Enciclopèdic era com una escola obrera, un dels molts espais que les classes populars construïren per fer front a l’analfabetisme propugnat per les classes dirigents. Allà, llegeix molt i hi coneix molta gent: Salvador Seguí, Layret, Companys, però també Ortega y Gasset, el pensador espanyol més destacat del moment junt amb Unamuno. A l’Ateneu hi troba un espai de cultura i un espai per al debat… És una universitat, per a ell. I a partir d’aquí, tindrà la possibilitat d’escriure, publicar i acabar traient el seu primer llibre. I també de treballar a les Galeries Laietanes, on ven revistes avantguardistes de tota Europa als noucentistes, preocupats pel que passa al món. Aquesta és una tasca que encara avui no s’ha estudiat i que segurament acabarà donat moltes sorpreses.
– I com és el seu pensament?
És un pensament divers però sempre d’esquerres, anticlerical, regeneracionista… Primer, milita a les joventuts del PSOE, però viu dins el món del republicanisme cultural. Després s’autoproclama àcrata, gairebé com si l’acràcia fos una religió. No ho és com a militant de cap organització, sinó com una defensa i assumpció de la llibertat absoluta. També és molt amic de Vibrant, de Daniel Cardona, que l’introdueix en el catalanisme radical, en el separatisme, que és com aleshores s’anomenava l’incipient independentisme. Salvat-Papasseit farà el pròleg a ‘La Batalla i altres textos’, de Daniel Cardona, i al mateix moment, a través seu començarà a escriure a la revista ‘Estat Català’, dirigida per Francesc Macià, els petits poemes anomenats ‘Divises’. En coneixíem alguna d’aquestes i Ferran Aisa i Mei Vidal les van recuperar totes.
– Quin és el vincle de Fuster, d’una banda, i de Ferran Aisa i Mei Vidal, de l’altra, amb Salvat-Papasseit? ¿És una mena de reconeixement a la seva feina incloure els seus estudis sobre el poeta al llibre de l’obra poètica completa?
El llibre és un reconeixement a tots ells, perquè en el cas de Salvat-Papasseit, si no hi hagués hagut una reivindicació des de fora de l’acadèmia, avui Salvat no rebria la consideració que ara té. Sense la feina feta pel Ferran i la Mei, ens hauríem quedat amb un poeta de qui en desconeixeríem moltes dades vitals i biogràfiques. En el moment que escriu, Salvat no és tingut com un gran poeta, la crítica no el tenia massa en compte, ni quan era viu ni quan va morir, i torno a afirmar que és un dels grans poetes de la literatura catalana. En el seu moment, poca gent en parla; hi ha excepcions com Tomàs Garcés o Josep Maria Junoy, però aquests són amics seus. Però qui fa la primera reivindicació important de Salvat-Papasseit és Joan Fuster, l’any 1962, al pròleg de l’edició de la poesia de Salvat que fa Joaquim Molas. Com a crític literari, Fuster el reivindica com un grandíssim poeta, també al seu bàsic ‘Literatura catalana contemporània’.
– Tot i no estar prou ben estudiat, quin és el llegat de Papasseit a la literatura catalana?
És el principal introductor de l’avantguardisme dins de la literatura catalana i és un grandíssim poeta de l’amor, tal com demostra a ‘El poema de la rosa als llavis’, que és en si mateix un poema sencer que dona mostra del seu ampli coneixement de la poesia amorosa trobadoresca. Com a poeta, és absolutament vitalista, una característica que dins de la literatura catalana es relaciona amb el modernisme, les avantguardes o la generació dels setanta. A banda, és important el coneixement que de la seva obra s’ha tingut a través de la cançó i, més darrerament, des del rock. Als seixanta, es van començar a versionar molts poemes de Salvat-Papasseit. Gent diversa, com Guillermina Motta, Serrat, Llach o Ovidi Montllor el converteixen en popular en l’altra accepció del terme, com a “conegut”. Ovidi li dedica un disc que jo continuo pensant que és la més gran creació derivada de Salvat, amb música de Toti Soler i estètica avantguardista. Crec que Ovidi en Salvat hi veia un reflex d’ell mateix: un poeta que escriu des de la pobresa, sobre l’amor, amb un vitalisme desbordant i, podríem afegir des de la nostra visió d’ara, amb un final tràgic a conseqüència de la malaltia. En el seu moment, però, qui el popularitza més, per la importància com a cantant de masses que té, és Joan Manel Serrat amb el seu disc ‘Res no és mesquí’, amb versions i una cançó feta a partir dels seus poemes. Xavier Ribalta també va cantar-lo i, més endavant, entre molts altres grups, La Gossa Sorda escriu ‘Entre canuts’, una cançó travessada completament per poemes seus. Guinovart va il·lustrar el disc d’Ovidi Montllor i Joan Miró va fer cinc quadres dedicats a poemes seus. I avui, Enric Casasses reivindica molt Papasseit perquè té una forma de ser recitat en veu alta que funciona molt. Ressona moltíssim, és molt musical. I, segurament, perquè tal com l’Ovidi, hi sent una continuïtat estètica i vital.
– Amb quina vocació, doncs, recupereu la poesia i la figura de Salvat-Papasseit?
Fa mesos, no hi havia cap obra poètica sencera i accessible de Salvat a les llibreries, i per això vaig decidir, després de fer l’edició de l”Irradiador del port i les gavines’, editar tota la seva obra. És un autor central del segle XX, un autor obrer i pobre que alhora va transitar els espais de l’independentisme, l’anticapitalisme, l’anarquisme. D’ell ve el nom de la col·lecció de poesia de la nostra editorial Lo Diable Gros, que es diu ‘Sageta de foc’ i té la intenció de poder construir una cultura popular que no estigui basada en els mites dels amos. Intentem construir cultura popular en el sentit gramscià de “pel poble, del poble i per al poble”, que la cultura no respongui a la ideologia del poder. Per això també publiquem ‘Fum de fàbrica’ i ‘Mots propis’, els textos més polítics i filosòfics. Però encara hi ha textos seus pendents de publicar, textos obreristes i revolucionaris que han de ser publicats. Potser en el futur ho farem.
– Per què heu decidit finançar el llibre a través del micromecenatge?
Vam decidir fer un llibre que no fos com tots els que hem fet ni com la major part dels que publiquen la resta d’editorials. Vam buscar un dissenyador, el Gerard Joan, un dels dissenyadors destacats d’aquest país a escala estètica, guanyador de diversos Premis Laus. El llibre no té llom, està cosit per Gràfiques Gibert de Tarragona. I, amb tot, el preu s’ha vist incrementat. D’un llibre de 25 euros, no en guanyes res i nosaltres menys que som una editorial “petitíssima” que va dir Guillamon. Per això fem un verkami, perquè per fer un llibre d’aquestes característiques necessitem diners i no els tenim. Això també serveix perquè si no haguéssim fet el procés de micromecenatge, potser no hauríem fet el llibre. Serveix com a propaganda i per assegurar un mínim de llibres venuts i unes tres-centes persones hi han participat. I, tal com dèiem en un dels textos que aquests dies hem traficat al voltant de Salvat, “perquè li devíem i ens ho devíem”.
https://surtdecasa.cat/camp/llibres/entrevista-jordi-marti-font
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atès el nul interès dels ens oficials per Joan Salvat-Papasseit durant el centenari de la seva mort, et passo aquest enllaç per si t’interessa fer-ne difusió… 👇🏼
https://duanadelesarts.cat/ca/index