Prendre la paraula
jordimartifont
Les
valoracions posteriors a la vaga del 29 de setembre passat han estat
i seran molt diverses. I ho són i ho seran perquè ja no ens cal
saber que només si som capaços d’entendre on som, d’on venim i a on
anem podrem plantejar-nos com anar-hi, a quina velocitat i amb quins
motors. I podem dir que de moment fem camí i tenim la capacitat
d’analitzar com el fem, sabem d’on venim i mínimament cap a on anem.
Fem vaga general i som capaços d’emmagatzemar en la retina
sensacions que, contrastades amb les dades, ens aporten decisions de
futur que no esdevenen només sensacions sinó ja plenament
respostes.
tant, no perdré el temps per dir la meva sobre un tema com el de la
vaga general passada que ja ha rebut mil i una anàlisis incloses
algunes de meves, completes o fragmentàries. Paralaré, ara i aquí,
doncs, d’un aspecte que tot i que també ha estat tractat en
repetides ocasions, crec que és transcendental per a la resta
d’aspectes relacionats amb la contestació social. I aquest no és
altre que la informació al voltant dels conflictes, de les lluites i
específicament en quest cas sobre la vaga general. És a dir, d’allò
q ue anomenàvem contrainformació però que és, sense dubte,
comunicació social
En
aquest terreny, si la vaga del 20 de setembre va tenir una notícia
positiva va ser la creació i posada en funcionament de l’Agència de
Notícies 29-S, gràcies a la qual vam poder comprovar en el mateix
moment que passava que la tria de les notícies que els mitjans
“oficials” acostumen a fer sobre conflictes socials de tot tipus
és com a mínim manipuladora i fastigosament tendenciosa. Res que no
sabéssim, però en aquella data en concret, vist en directe i amb
tota la barra del món. La iniciativa era una proposta i feinada
comuna de gent dels mitjans Kaosenlared, L’Accent, Librered, Ràdio
Bronka, Radio Pica, Contrabanda FM, Revista Catalunya, Sants Ona
Lliure, el Setmanari la Directa, Llibertat.cat, Indymedia Barcelona,
La Haine, Okupem les Ones, Ràdio Trama de Sabadell, el setmanari
Diagonal i Gràcia Viva. És a dir, ràdios, pàgines web, mitjans de
paper… en una col·laboració que va permetre tenir sensacions
diferents a les habituals i posar adjectius allunyats completament
dels que el poder atorga a les protestes. Van ser uns mitjans que no
es van dedicar a malparlar dels qui lluitaven al carrer sinó dels
qui per diners els reprimien, uns mitjans que no van seguir les
directius de la Conselleria de Saura sinó que es van posar al servei
dels moviments socials inclòs el sindical, uns mitjans que no van
treure els capos de les màfies sindicals “majoritàries” com a
única veu entre les nostres sinó que van donar veu a les
dissidències, diverses i contradictòries però alhora plenes de
vida de la bona.
I
tanta llibertat es paga, només faltaria. I es paga amb la
criminalització, amb el dit acusador del poder, en aquest cas per
exemple de la mà d’Assumpta Escap, tercera tinent d’alcalde de
Barcelona pel PSC, que va amenaçar públicament alguns mitjans que
havien donat suport al que ella anomena “els antisistema” o “els
violents”. Escarp va dir al programa “El món a RA1” que calia
tancar pàgines web que donaven suport “a la guerrilla urbana”
barcelonina, com per exemple Kaosenlared. L’Escarp aquesta va ser
capaç d’això i de molt més després que la seva colla de mitjans
mentiders deixés clar, com al reportatge publicat el 3 d’octubre pel
“El Periódico”, que es pot mentir i difamar si és per al
manteniment de qui mana, però no es pot informar ni opinar si la
teva és una opinió que no agrada als amos.
I
davant d’aquesta colla de censors professionals que van patir una
censura en l’anterior dictadura però no es reconeixen com a tals en
l’actual, què podem fer? Doncs dir sempre la veritat, sigui aquesta
dolorosa o no. Dir la veritat i opinar sempre amb la cara descoberta.
I no callar, és clar. Si un personatge com aquest o com tants
d’altres que treuen el cap aquests dies per repetir el que els han
dit que diguin, insults i mentides un darrere l’altre, perden el
temps en nosaltres és que els comencem a amoinar. O sigui que anem
bé. I la vaga, sense cap mena de dubte, va ser un èxit, teixit en
l’àmbit comunicacional durant molt de temps, però que ara finalment
dóna els seus fruits. I aquests són bons, no madurs del tot encara
però sí que ja decididament bons. Si no fos així els amics de
Rahola-Cuní no piularien així, sense cap mena de dubte. I l’Escarp
tampoc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ho haurien de dir abans de votar, en conill a alguna radio mentre de diputació no caigui i la rahola venent llibres i pujada de tó per t5
el ‘canvi’ doncs això, a cop d’escombra…. la retaguardia és un bon lloc per abreurà.
es trobarà a gust amb altres escriptors amb llengua castellana per subsitencia com en monzó.
serà irònic, el diariment el fot i ho fa amb llengua imperial per 4 monedes i 2 rostolls de pa sec.
té coses positives, sap interpretar el moment i el que vol una nodrida part del poder “israel” for ever other suckz.
d’una persona que es declara ‘atea’, el que significa que l’antic testament li bufa, però no és així, no és atea.
sobre el tema dones només la puc qualificar com a FF (feminista-fastigosa) amb la novetat que no és comunista i el ‘problema’ amb els homes es soluciona a cop de decret i quotes.
bé, bé, conill i radiola pq viviu de la meva explotació i d’altres esclavista-estatal?
a la merda, la mà que us dona de menjar.
carregar-se el peix gros significa que la resta cau a plom a terra.
perdre el temps amb venudes/venuts per simple or és perd el temps, cal capar els qui estan a dalt de tot movent-los com putxinelis.
Sóc antisistema: tancaran el meu blog.