Prendre la paraula

El 18 de març

Fa una trentena d’anys que França, la nació de les grans iniciatives revolucionàries, es veia sotmesa a l’abjecció burgesa-napoleònica.

Com tota força viva que surt de la seva via natural i, en lloc de seguir tranquil·la i majestuosament la seva marxa, sofreix tremenda commoció en xocar contra les dificultats i els obstacles imprevistos, així França, dèbil i desorganitzada, sense amics que poguessin auxiliar-la, va caure en una espècie d’emboscada política diplomàtica que li preparaven els estadistes d’Alemanya.

Un pretext, la candidatura d’un príncep alemany pel tron d’Espanya, va motivar la declaració de guerra entre França i Alemanya, amagant el veritable motiu: la lluita per la superioritat i pel predomini a Europa.

La guerra va ser ràpida i sanguinària: mentre els exèrcits alemanys tenien una direcció excel·lent, una administració militar perfecta i un coneixement del terreny com si fossin a casa seva, els francesos, el ministre de la guerra dels quals havia declarat al Parlament que tot estava a punt per aconseguir la victòria, van sofrir una derrota tremenda, deixant lliure en pocs dies als invasors el camí de París.

L’imperi va caure sense honra a Sedan com correspon al criminal mixtificador quan presenta la seva insuficiència davant d’una força real i positiva.

Però la corrupció napoleònica havia fet de tots els privilegiats una agrupació repugnant d’aristòcrates, burgesos i cocottes, havia respectat, més ben dit, no havia pogut atreure el proletariat, que per honra de la mateixa França i per bé de les idees emancipadores havia posat els seus ideals al programa de la Internacional. Per això, davant de la proclamació de la república i la constitució de l’Assemblea de Versalles, posada als peus de Thiers, no van abdicar els treballadors de París les seves iniciatives i aviat es van trobar formats els dos partits, burgesos i obrers, privilegiats i desheretats, que des d’aleshores fins al dia de la Revolució triomfant han de dividir el món.

El xoc de tan diverses entitats va tenir lloc el 18 de març de 1871.

Els obrers de Montmartre, de Belleville i de la Villette no van voler cedir els seus canons a un govern que amb el nom de república entregava la nació als mateixos que sota el règim imperial havien monopolitzat el poder i la riquesa nacional, i van proclamar la Commune, govern eminentment popular que invità tot França a imitar la seva constitució per treure’s el jou burgès i destruir la centralització autoritària, que és com el baluard del privilegi.

Thiers, constituït en dictador, i l’Assemblea de Versalles, essent com la reunió dels cortesans del tirà, van desplegar aleshores una energia reaccionària contra els parisencs que representaven la idea liberal molt superior a la que havien desplegat contra l’exèrcit invasor, i les conseqüències van ser la repressió més rigorosa i cruel que consigna la història.

En l’espai de dos mesos la Commune desenvolupa i posa en pràctica un programa revolucionari-emancipador que ha quedat com el moviment inicial de l’emancipació dels treballadors i de l’emancipació absoluta i eterna de la tirania política i capitalista, al mateix temps que es donava cap, amb valor i energia, a les necessitats de la defensa.

Per això la repressió va ser forta i tenaç, amb la complicitat de tots els governs, inclòs el de la nació bel·ligerant, que a l’efecte va donar llibertat als soldats presoners en gran nombre perquè fessin contra els seus compatricis els actes de valentia que no van saber fer contra els seus enemics.

Al triomf obrer va seguir la venjança burgesa, i tothom coneix els horrors de la setmana sagnant.

Als que van esborrar la distinció entre els anomenats fills legítims i fills naturals, als que van enderrocar la columna de Vendome i van proclamar la fórmula salvadora «La terra a l’agricultor, l’instrument de treball a l’obrer i el treball per a tots», un record d’admiració i gratitud.

A l’infame Thiers i els còmplices de l’Assemblea de Versalles, l’estigma amb què marca la història a tots els que al món han tingut l’odiós paper de Neró i el dels seus complaents aduladors.

La Tramontana, número 705, 20 de març de 1896, pàgina 2.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!