L’enquesta del CIS que es va donar a conèixer ahir ha animat l’inici de la campanya electoral. De repent, el cadàver del Tripartit sembla que podria revifar. Els 60 diputats que podria assolir el Tripartit, en front dels 59 que podria aconseguir CiU, donen esperances als ideòlegs i als pares del Tripartit: José Montilla i Joan Puigcercós. Després de mesos de males notícies demoscòpiques, veuen que tot és possible, encara. Què són 8 escons, xifra que els separaria d’una ajustada, però nova majoria absoluta? Rés. El Tripartit podria renèixer de les seves cendres i faran el que calgui per reeditar-lo, malgrat que en públic l’hagin descartat i l’hagin dimonitzat.
El Tripartit és molt més que una fòrmula de govern. Una fòrmula fracassada i sense projecte comú de país, com va dir i escriure el conseller Ernest Maragall, però ben viva en l’imaginari col.lectiu i en el més profund de les consciències polítiques dels màxims responsables dels aparells socialistes, republicans i eco-comunistes. Es, més enllà d’una fòrmula de govern, una assegurança de vida (política) per als seus promotors. Es un instrument que neix, es mantè i creix amb l’objectiu de barrar el pas a CiU. Es una operació a la contra, neutralitzador i de bloqueig. Per sobre de tot, el que busca és l’ocupació del poder, el benefici partidista de les prebendes d’aquest poder, i el control social. Es intervencionisme en la seva concepció més avançada, gaire bé en estat pur.
Els obstacles que els separen són, sobre el paper, insuperables, com s’ha vist durant els dos mandats tripartits. Però la reedició del Tripartit seria d’una lògica política aplastant. Solament poden tenir opcions de continuar governant si sumen i es tornen a donar la mà. Per separat, i davant dels resultats que totes les enquestes atorguen a CiU, és gaire bé impossible. Han renegat del Tripartit. Han jurat i perjurat que no el tornaran a fer. Fins i tot s’han llençat greus acusacions. Montilla renega de l’independentisme, dia sí i dia també, oblidant que ha governat amb un partit independentista (ERC) i un que defensa el dret a l’autodeterminació (ICV). I ERC acusa el PSC-PSOE de treure’s la careta espanyolista. Tant és; tot és un teatre. Una mala obra de teatre que poca gent aplaudeix, més enllà dels centenars de militants dels tres partits, que des de dins del Govern o des de fora d’ell (com per exemple els beneficiaris dels milers d’estudis inútils contractats pel Govern), s’han beneficiat de la maquinària sectària tripartita.
Però el que és políticament més rellevant, davant del resultat de l’enquesta del CIS, és la lectura i la interpretació que n’han fet tots els mitjans de comunicació i molts opinadors. I també la gent; la gent sense adscripció política, però que molt majoritàriament vol deixar enrera el Tripartit (el 80% dels enquestats). I aquesta interpretació passa per sumar els escons dels tres partits del Tripartit, de manera automàtica i gaire bé inconscient. I enfrontar-los als de CiU. Tothom ha interpretat que els 60 diputats del Tripartit són un bloc, malgrat les declaracions que pretenen desmentir-ho, dels seus màxims dirigents. I tothom parla i analitza els 59 escons de CiU com un bloc. Sense altres possibles aliats, com podria ser el PP, com no es cansen de repetir els membres del Tripartit.
El Tripartit doncs, ha aconseguit calar, com a bloc homogeni; producte d’un pacte de sang. I ho continuarà sent en el futur si torna a sumar. Encara hi ha partit, però al menys ara la ciutadania pot intuir que l’única alternativa viable al Tripartit 3.0 és CiU i Artur Mas. Estem avisats. Votar ERC és votar Montilla i votar Tripartit. Mal que els pesi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Demane el vot per SÍ. El vot més útil passa perquè el votant convergent ho faça a Solidaritat per la Independència. Votar CiU, és torna a 1981.
Certament, estem avisats.
Cordialment.
PS: “creure” en les especulacions del CIS és usar el significat del mot en bon valencià. El d’obeir. Espere que la votació (els) trenque els esquemes sorpresivament als ‘obedients i submissos’.