EGAGRÒPILES

L’altre dia vaig sentir el primer rossinyol de la temporada. Ja era fosc, i el silenci del poble em va permetre escoltar nítidament les seqüències musicals emeses per aquest ocell, segurament el millor cantaire dels nostres boscos.

Aquest és un plaer que es repeteix any rere any, un cop entrada la primavera. El rossinyol (Luscinia megarrhynchos) arriba a finals d’abril, pels volts de Sant Jordi, i comença a omplir les zones forestals amb el seu cant variat però inconfusible, tant de dia com de nit. I és que aquest moixó, discret a la vista però omnipresent a l’oïda, és l’únic ocell diürn que també canta de nit. No en va els anglòfons l’anomenen nightingale.

La bellesa del seu cant, format per diverses frases musicals que se succeeixen periòdicament, l’ha convertit en un mite, tant en la memòria popular com en la literatura: Sagarra, Verdaguer, Màrius Torres, Celdoni Fonoll i molts d’altres n’han fet referència en la seva obra.

I la seva característica migratòria (arriba a Europa a la primavera i se’n torna cap a l’Àfrica a la tardor) l’han fet portador del bon temps i portaveu dels qui no tenen veu, com d’aquella minyona que li li demana: "Rossinyol , que vas a França, rossinyol / encomana’m a a la mare, Rossinyol / d’un bell bocatge, rossinyol / d’un vol"

(Foto: www.calpastor.com)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!