ES RACÓ D'EN JORDI

En aquest article que public avui en el Diari de Balears, vénc a dir que, amb la feinada que havia duit desferrar-nos segons quines quimeres que ens havia entaferrat el beatum massa capclòs, ara badam deixant entrar en els nostres països tot quant ve de l’altre cap de món, tant si és bo com si és dolent. La carnisseria de París és un avís molt seriós que hem de mirar més prim. No tot quant ve de fora és bo. Ni totes les nostres arrels (en bona part cristianes) són dolentes, com ens hem pensat.

Occident ha entrat de ple en l’era que podem anomenar postcristiana. El cristianisme -amb els seus encerts i les seves esguerrades- és el fonament no tan sols religiós sinó també ètic, moral, filosòfic, tradicional, identitari i culural d’Occident. Però aquesta civilització nostra ha decidit, en lloc de cercar el perfeccionament del cristianisme, en lloc de fer-ne autocrítica, en lloc de cercar superar tot allò negatiu que pugui haver suposat la religió tradicional d’Occident i de reivindicar i d’aprofundir les aportacions positives que també pugui haver fet a la Humanitat, no: ha decidit pegar coça a les seves pròpies arrels i considerar ranci i estantís tot quant hi tengui relació i empegueir-se’n.
En conec qualcun d’un nivell cultural mitjà que, fins i tot, dubta o nega directament l’existència del Jesús històric. Dir-li que això és com negar l’existència de Napoleó ho troba una caparrudesa d’un cegat religiós. En conec qualcun amb qui poden parlar racionalment de qualsevol altre tema però que no vol ni sentir que el cristianisme no és tan sols l’Església amb els seus encerts i les seves errades sinó que és també tot un patrimoni mundial impressionant de literatura, de filosifia, d’art: de pintura, de música, d’arquitectura, de tradicions.
Tant si ens agrada com si no, el Jesús descrit en els evangelis bíblics fou, en el seu context històric i geopolític, un revolucionari que es va enfrontar amb el poder religiós de la seva època i del seu país en defensa de la dignitat de totes les persones, especialment de les més desvalgudes i marginades, dins una societat -la judaica de la Palestina sota domini romà- que feia moltes de parts i quarts entre la gent per motius de creences, de comportament, de nacionalitat, de gènere, d’escala social o, fins i tot, de salut física.
Una altra cosa són els abusos de poder que, al llarg dels segles, ha comès en nom del cristianisme la jerarquia de l’Església, la tergiversació a l’hora dels fets del missatge cristià original que s’ha produït al llarg de la Història, la discriminació de la dona per a les celebracions religioses, la discriminació dels homosexuals, la persecució de persones per motius de fe, els crims que va cometre la jerarquia el temps de la Inquisició, la seva complicitat amb el genocidi dels pobles d’Amèrica central i del sud o, més cap aquí, l’acomodament de la jerarquia catòlica espanyola amb el dictador Franco, tot i els crims contra la Humanitat que va cometre el seu règim.
Tots aquests aspectes tan i tan negatius són tan certs com la persecució que han patit els cristians al llarg dels segles, des del temps dels romans fins avui -mirau com els exterminen avui a Síria, a l’Iran o a l’Iraq i com els persegueixen a Egipte, d’on no s’aturen de fugir cap a l’exili, on eren majoria la primeria del segle XX i on ara ja no arriben a ser ni un 10%-, tot això amb el silenci total d’Europa i d’Occident sencer. Com també és certa, si miram més a prop, la persecució que van patir molts de religiosos d’Espanya i de Catalunya el temps de la II República espanyola per part d’elements incontrolats de l’ultraesquerra espanyola i de l’ultraesquerra catalana. Com també és certa, com a cosa positiva, la gran tasca social que ha fet i fa a hores d’ara una institució catòlica com Càritas. Com són certes les esperances que de vegades ha sabut transmetre el cristianisme en un Home nou i en un Món millor, en la segona oportunitat davant les errades que cometem els humans si ens en penedim. Com és certa la gran tasca social i política que han fet a Sudamèrica els missioners cristians militants de la Teologia de l’Alliberament.
No hem volgut destriar el gra de la palla i ho hem tirat tot al foc. Però res això: què hi ha arribat, a Occident, una vegada perdudes les seves arrels cristianes? Al meu parer, un buit immens, una desorientació i una manca de valors que escarrufa. Patim un complex de culpa per les errades comeses en nom del cristianisme que ens fa ser sistemàticament receptius a tot quan entra procedent de qualsevol punt del món en els nostres països, tant si és bo com si és dolent. Alerta: de ‘dolent’, no hi podem qualificar res, si ve de fora: aviat tenim por de ser xenòfobs, racistes, i tot això. Tan esquitarells hem estat contra nosaltres mateixos, que ens hem tapat els ulls i no hem volgut reconèixer els lligams que hi ha entre l’islamisme radical i la matera. Dic l’islamisme radical, no qualsevol creient musulmà. Reunir-se a pregar en una mesquita no té res de dolent ni fa mal a ningú.
Així com hem donat per dolent tot quant faci pudor de cristià, hem comès -però a l’enrevés- la mateixa errada amb l’islamisme: no hem volgut destriar l’islam pacífic del radical. Tot ho hem donat per bo en nom de la tolerància, del laïcisme, de la llibertat religiosa, de la llibertat de circulació de persones (…sense cap casta de control pràctic), del cosmopolitisme, de la plurimulticulturalitat i tot això. I ara en tocam les conseqüències. Tot aquest moviment islamista radical tan ben organitzat, tan ben finançat i que ja tenim tan ben ficat dins Europa, demostra que hem badat. Hem estat uns babaus que no hem sabut posar cap filtre a l’entrada d’individus i d’organitzacions que duen mals arrambatges, que tenen una concepció del món capgirada damunt davall en comparança amb la nostra i que duen unes idees que no quadren de cap manera amb els principis occidentals que encara no hem perdut, com per exemple la llibertat d’expressió, entre molts d’altres.
Hem d’anar alerta, tant com ens ha costat superar el fonamentalisme catòlic, a fer perillar, en nom de la tolerància, els avanços aconseguits a Europa i a la resta del món occidental en el terreny de de la conquista dels drets humans, de la dona, dels treballadors, de les llibertats. El dret a practicar cap religió, ni nostra ni d’importació, no pot ser superior a cap valor d’aquestes. La supremacia de les llibertats és i ha de ser total a Europa i a Occident per damunt la llibertat de culte.
Ara estam amb els cabells drets, amb la carnisseria que han causat a París a la redacció de la revista Charlie Hebdo. Però no ens hauria de venir de nou. L’islamisme radical creu i predica i propaga la violència, el terror i la por com a arma de lluita política, ben igual com feien el nazifeixisme i el comunisme a l’Europa del segle XX.
La nostra decadència com a civilització, la nostra manca d’identitat dins el món globalitzat ens ha posat una bena davant els ulls que no ens ha deixat veure que el fenomen de la Jihad islàmica no és cosa de quatre individus exaltats sinó que és un moviment de violència religiosa ben premeditada, justificada políticament, organitzada i finançada. I ja la tenim en el cor d’Europa.
A Occident, quan un cristià veu ofeses les seves creences, ningú no es posa a matar. Responem un argument amb un argument. Un dibuix amb un dibuix. Una paraula amb una paraula. En nom de la tolerància, no tenim per què deixar campar tan tranquil·lament dins els nostres països cap tipus d’organització que prediqui la violència, la venjança i la mort contra les paraules o els dibuixos. Ni un dia més. Ja n’hi ha prou, de badar!

Jordi Caldentey
Manacor (Mallorca Oriental)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!