ES RACÓ D'EN JORDI

Els mallorquins no podríem mai decidir lliurement ni democràticament qui volem ser com a regió, país o estat ni com a part de regió, de país o d’estat sense conèixer prou les nostres arrels.  En parl avui en el Diari de Balears.

Dos fets que han tingut lloc aquesta primeria d’estiu m’han fet pensar. El passat 23 de juny, gràcies a l’Associació Memòria de Mallorca, les famílies de tres pagesos de Maria de la Salut víctimes del terrorisme feixista assassinats el 1936 i tirats dins un pou com si ni tan sols fossin persones n’han pogut recuperar els cossos. Han hagut de passar prop de vuitanta anys perquè els familiars de les víctimes del terrorisme franquista puguin enterrar-ne els cossos amb la dignitat humana que pertoca.

Aquestes llarguíssimes vuit dècades de silenci i de censura m’han recordat la feta que em va contar un mestre de picapedrers de Manacor: Quan va començar a sortir amb una al·lota d’aquesta ciutat, filla d’un dels set-cents assassinats entre l’agost del 1936 i el març del 1937 en el camp d’extermini de Son Coletes, un botxí, que no sabia qui era l’al·lota del jove i anava endarrer de saber-ho, li va demanar en el cafè:

-M’han dit que festeges, que és vera això?
-Sí que ho és.
-I qui és aquesta al·lota?
-Vós no la coneixeu.
-Però qui és?
-No sé qui vos he de dir. M’estim més que no m’ho demaneu.
L’assassí insistia en demanar-li’n noves, de l’al·lota: qui era son pare, qui era sa mare, on habitaven i tota casta d’indicis i el jove picapedrer, cansat de tanta d’insistència i de fugir-li per les bardisses debades, li etziba:
-Escoltau! Vós sabeu que aquell vespre de l’any 36 se’n presentaren dos a tal casa de tal carrer a demanar per tal homo? Sabeu que va sortir al portal, l’agafaren, el carregaren a un camió, el se’n dugueren i que, de llavors ençà, no n’han sabut res pus?
El criminal començà a regalimar-li una suor freda, a tremolar i a returar, amb la veu eixuta:
-No, jo, jo, jo… jo no… jo no…
-Idò sa meva al·lota és filla seva. És filla d’aquell homo.
Segons em contà el mestre picapedrer, així com anava amollant aquestes paraules, l’interrogador anava tornant blanc i més blanc, com més anava més hi tornava i les cames li començaren a tremolar fins a un punt que les anades i vingudes dels tremolors eren ben bé de quatre dits. Amb això que un altre que era en el cafè i que presenciava la conversa d’un bocí enfora s’hi fica i enfloca tot remolest al jove:
-Au, calla! No saps que això no ho diuen?

I és que les ‘històries’ oficials aconsegueixen això: segons quins episodis històrics, per molt reals que siguin, per molt recents o per molt llunyans que siguin, s’han d’esborrar de la memòria col·lectiva.

Qui té el poder tria quins episodis del passat (i també quins del present) ha de saber la gent i quins altres no. Dic que també del present perquè aquest estiu també n’acabam de viure un exemple que ho demostra ben clarament: el sacrifici exemplar de… quaranta dies! de vaga de fam que ha duit a terme el professor i patriota Jaume Sastre. Els canals espanyols de televisió i les emissores de ràdio ho han censurat escandalosament, sistemàticament. No cal dir el rebombori que n’haurien fet si la vaga de fam l’hagués feta, posem per cas, un afectat per la hipoteca, un musulmà que exigeix una mesquita, un ‘okupa’ que no vol partir d’una propietat privada abandonada o qualsevol altra reivindicació. I ja no parlem de la difusió diària i del llepadits que n’haurien fet si la vaga l’hagués feta un partidari d’expandir encara més la llengua espanyola.

Ho vénc a dir perquè un dels fets més clars de la procedència col·lectiva dels mallorquins però, alhora, més oblidats per la memòria popular, és la procedència majoritàriament catalana dels repobladors de Mallorca, Eivissa, Formentera i Menorca d’ençà de la Conquesta del rei en Jaume I.

Aquest fet és un dels tabús més amagats per la historiografia oficial espanyola a la nostra població. Aquesta procedència l’han aconseguida eliminar de la memòria col·lectiva de la nostra gent. Com a molt hi roman difuminada entre una població ‘cristiana’ o, com a màxim, ‘aragonesa’. Ni tan sols amb la mica de democràcia i d’autonomia administrativa que ha suposat la Segona Restauració Borbònica espanyola hem sabut o hem pogut construir un sistema educatiu prou autocentrat que ens faci conscients dels nostres orígens nacionals. Alerta: a València i al Principat, tampoc. Continua estesa la creença que els mallorquins som una mescla ‘de moros, jueus i cristians’ i ja està.

Aquest fet contrasta amb la conservació per transmissió oral familiar de l’idioma nacional que va arrelar al nostre arxipèlag amb la Conquesta del 1229. Curiosament, a la part continental de l’antic Regne de Mallorca, l’actual Catalunya Nord, els efectes que hi ha causat l’annexió a França són inversos: molt de mal a la transmissió oral de la llengua devora una conservació bastant bona de la consciència col·lectiva de la catalanitat de les arrels de la població nordcatalana.

Grans homenassos de la nostra Història, com en Joan Estelrich o Mossèn Alcover, i grans erudits d’avui, com n’Antoni Mas o en Bartomeu Mestre, per dir uns exemples, han desenterrat dades i documentació a balquena que proven el nostre origen majoritàriament comú amb el Principat i València. Però, amb l’aplec de documents històrics i de dades de tota casta que aclareixen quina és la nostra procedència i la nostra identitat, no en tenim prou.

Aquestes dades les hem de divulgar seguit seguit entre la nostra gent. Amb el procés que ha iniciat el Principat de cap a la restitució del seu Estat propi, ben segur que ens espera a les Balears i a València una persecució encara més intensa del record popular de qualsevol lligam actual o històric entre les tres grans regions mediterrànies de l’antiga Corona d’Aragó.

Tenim una feinada, per tant, d’espolsar sense aturall i de treure ben resplendents a la llum dades com aquestes dues que posaré avui a tall de simple exemple per no allargar-me massa:

Una dada històrica: l’historiador Pau Cateura diu, a la plana 34 del seu llibre ‘Política y finanzas del reino de Mallorca bajo Pedro IV de Aragón’, publicat el 1982, que ‘Uno de los vínculos más fuertes entre Mallorca y Cataluña era la comunidad de origen –la mayor parte de los pobladores mallorquines procedían de zonas de Cataluña- y de lengua. Los habitantes de Mallorca eran considerados catalans por los del Principado (…) Pero acaso, lo más importante era saber si los mallorquines compartían esa opinión (…) En todo caso la documentación parece demostrar de forma fehaciente que los mallorquines se consideraban catalanes de “nació”.

Un llinatge mallorquí: El llinatge Alsamora, escrit també Alzamora i Alçamora,segons trobam en el Diccionari Català Valencià Balear, de Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll, existeix també a Barcelona i Girona i correspon al topònim d’un ‘poblet de 160 habitants, situat a la vessant septentrional del Montsec, a 800 metres d’elevació sobre el nivell de la mar, i a 22 quilometres de Tremp.’ Hi podem afegir que correspon al terme municipal de Sant Esteve de la Sarga, situat a la comarca prepirinenca del Pallars Jussà.

Alerta: jo no dic que, amb els centenars, gosaria dir amb els milers de dades com aquestes que hi ha sense divulgar, i que m’agradaria que els qui en saben les anassin divulgant en lleure’ls, hàgim d’arribar a cap conclusió matemàtica sobre el nostre marc nacional d’identitat i de pertinença. Sí que dic que hi tenen un pes fonamental. Dic també que ens acostam a una cruïlla històrica. El Principat sembla decidit a restituir democràticament el seu estat propi. Per això aviat es multiplicarà la pressió del nacionalisme espanyol per esborrar tot lligam comú entre aquella regió i la nostra i la de València i per exagerar-hi o, fins i tot, inventar-hi diferències i erigir-hi murs de separació. No podrem mai en un futur decidir democràticament cap nivell d’acostament o de decantament entre les tres grans regions de nacionalitat comuna ignorant els nostres lligams. La democràcia no la poden exercir mai, mai, mai, des de la censura. Sense coneixement d’allò que votam, que triam o que rebutjam, no hi ha qualitat democràtica.

Sé bé que abans de la Conquesta del 1229 hi havia població musulmana a Mallorca, com n’hi havia a Tarragona abans de la seva incorporació a la Marca Hispànica, com n’hi havia a Granada abans de la seva incorporació a Castella i com n’hi havia d’índia als actuals Estats Units d’Amèrica i als estats hispanoamericans. Sé bé que, després de la repoblació majoritàriament catalana que va seguir la Conquesta del 1229, s’hi ha afegit població d’altres procedències. I ben molta. Com s’ha afegit molta de població no catalana a Tarragona, molta de no castellana a Granada, molta de no hispana a l’Argentina i molta de no anglosaxona a l’Amèrica del Nord. Però no podríem dir que gaudissin de salut democràtica en aquells llocs amb una població que ignoràs majoritàriament un fet tan transcendental com la repoblació catalana de Tarragona, la repoblació castellana de Granada i de l’Argentina o la repoblació anglesa d’Amèrica del Nord.

A Mallorca i a les Balears no podríem decidir lliurement a mitjà termini qui som ni de cap a on volem anar si la immensa majoria no som conscients dels milers de lligams que compartim amb el Principat i València. Volen dir aquests lligams que Mallorca és un bocí més del Principat (o el Principat de Mallorca) i s’ha acabat? No! De cap manera! Ben errats aniríem si ho afirmàvem. Aquests lligams ens permeten afirmar, però, que no tenim res a veure aquestes tres regions una amb l’altra? No! Tampoc! Encara més errats aniríem si ho afirmàvem!

Jordi Caldentey
Mallorca Oriental