ES RACÓ D'EN JORDI

Aquesta setmana, la justícia espanyola ha sentenciat que l’apotecari de Marratxí pot tenir un càrrec polític ben tranquil maldament es trobi en la mateixa situació per la qual la mateixa justícia va impedir a n’Aina Salom l’any 2007 que fos consellera. Així es que, per si encara n’hi havia cap que ho dubtàs, les sentències de la justícia espanyola no depenen del fet jutjat, sinó de qui és que l’ha fet: qui és el subjecte jutjat, d’on prové, de quin partit, de quina ideologia, de quin clan

Crec que fets com aquest, en lloc d’indignar-nos o de fer-nos sentir impotents, ben aprofitats, poden servir per engrescar els partidaris de reconstruir, adaptat al segle XXI, l’estat propi que els mallorquins tinguérem abans que ens l’abolissin amb els decrets deNueva Planta ‘por justo derecho de conquista’, ara fa tres segles.

No podem parlar de cap manera d’un ‘Estat de Dret’ allà on hi ha, de fet, tribunals polítics en lloc d’haver-hi separació real de poders. Això al cap de trenta-sis anys de tenir una Constitució que, teòricament, establia la ‘democràcia’ en aquest estat actual.

Però això no és tot: en parlar de separació de poders, avui no ens podem aturar en els tres poders clàssics, el legislatiu, l’executiu i el judicial. No. Perquè avui n’hi ha un de quart, de poder, que pesa tant, per no dir més, que els altres tres. És el poder mediàtic. El poder dels mitjans de comunicació de masses. No podem parlar de democràcia real en un estat on els mitjans de comunicació públics estan directament a les ordres del govern de torn. Aquests mitjans es mantenen amb els doblers públics, amb doblers pagats per tothom, tant si ha votat el partit del govern com si n’ha votat un altre com si no ha votat i tant si parla en la llengua que l’estat imposa com si parla en una llengua que l’estat combat.

Havíeu vist mai fer parts i quarts tan escandalosament com en fan aquests mitjans amb la vaga de fam d’en Jaume Sastre, que avui fa ni més ni manco que quaranta dies que practica? Afigurau-vos que la vaga la fes un desnonat pel deute de la hipoteca. O que la fes una dona feminista per l’avortament. O un musulmà que vol una mesquita. Podeu fer comptes del llepadits que en farien les ràdios i les televisions públiques, tant de Madrid com de Palma. I ja no parlem de les hores i hores diàries de seguiment de l’acció que farien si es tractàs d’un militant del nacionalisme espanyol. Comparau-ho amb la censura barroera que practiquen amb l’acte heroic d’en Jaume Sastre, que, recordem-ho, no demana més que una sortida dialogada, consensuada i pactada al conflicte que ha provocat el governet titella del Consolat, teledirigit per la FAES de n’Aznar, i que tant de mal ha fet durant tot aquest curs als nostres estudiants. I dels mitjans espanyols que figuren privats, que, per molt que ho figurin, fan un servei públic, en podem dir altre tant, tant si són dretans, com si són esquerrans.

També la manca total de separació entre el poder polític i el mediàtic, l’escandalosa subordinació d’aquest al primer, en lloc d’amargar-nos, ben al contrari: ens ha d’il·lusionar infinitament en la reconstrucció d’un estat propi plenament i realment democràtic també en aquest aspecte. Un referent podria ser el model britànic de la BBC.

La supervivència de la nostra identitat engresca molta de gent a favor de reconstruir l’estat propi. I, com més va, més n’engresca, sobretot d’ençà que la dreta nacionalista espanyola s’ha llevat la careta i ha posat la directa de cap al nostre extermini lingüístic, cultural, identitari i polític. Però encara no engresca prou gent perquè poguem parlar d’una majoria aclaparadora de mallorquins i de balears partidaris d’aquesta reconstrucció. En canvi, gos dir que aquesta xifra es multiplicarà si sabem dissenyar i divulgar un projecte de ressorgiment nacional amb unes estructures d’estat pròpies que garantesquin una democràcia autèntica, participativa, on els ciutadans no es limitin a amollar una papereta dins l’urna i s’ha acabat fins al cap de quatre anys. No. Ja n’hi ha prou!Democràcia vol dir, per començar, estar ben informats. Si un activista fa quaranta dies de vaga de fam (o vint, o deu), els mitjans públics n’han d’informar igual tant si l’activista demana això, com allò, com allò altre. Si un apotecari pot fer o no de polític, una justícia independent, com ha de ser en un estat democràtic sa, ha de tenir uns criteris fixes, iguals per a tothom, home o dona, ric o pobre, blanc o negre, creient o ateu, heterosexual o homosexual, militant d’un partit polític o d’un altre o de cap.

És legítim esperar encara que l’estat espanyol un dia es deixarà reformar en aquest sentit. Però, a la vista dels fets, és tant o més legítim creure que no podem esperar pels segles dels segles i que, si creim en aquests valors democràtics, hem de posar la directa cap a la refeta de l’estat propi que ens esbucaren amb la Nueva Planta.

Si, als partidaris de salvar la nostra identitat, hi afegim els entusiastes de l’autèntica democràcia i els qui no podem admetre l’escandalosa descapitalització de les Balears que ens causa l’espoli fiscal -un altre tabú ben amagat pels mitjans d'(in)comunicació públics- de la doblerada de 3.500 milions d’euros anuals, que se’n va a Madrid i no torna, si els hi afegim tots, el projecte de refer l’estat propi pot esdevenir engrescador de la majoria social a les Balears dins pocs anys. Cada betcollada antidemocràtica que ens entaferren ens ha de servir d’idea. Tenim molt a oferir!