ES RACÓ D'EN JORDI

El passat 17 de novembre vaig publicar en el Diari de Balears el següent comentari sobre l’èxit democràtic del referèndum simbòlic del 9-N:

Dia primer de desembre del 1955, a la localitat de Montgomery, a l’estat americà d’Alabama, el xofer d’autobos James Blake va reparar que una dona de raça negra, na Rosa Parks, ocupava un seient a la zona reservada per seure-hi els blancs. El xofer totd’una li va manar que passàs darrere, a la clapa on seien els negres. Però ella no en va fer cas i no es va moure d’allà on seia. Ella considerava el seu poble, els negres americans, tan digne de respecte com el poble americà blanc. Per la seva desobediència a la llei, la detingueren, la jutjaren i la tancaren a la presó.
L’endemà de la detenció de na Rosa, cinquanta líders afroamericans, encapçalats per en Martin Luther King, aleshores encara desconegut, decidiren fer una crida al boicot als transports públics de Montgomery. Tots els negres seguiren la crida i centenars d’autobusos públics romangueren aturats sense gens de feina més d’un any fins que es va abolir la llei que establia la segregació racial en els autobusos públics. Aquella victòria simbòlica va dur a moltes d’altres batalles exitoses a favor dels Drets Civils dels negres americans.
La dècada dels anys vints del segle passat, el líder independentista indi Mahatma Gandhi va fer un enfilall de manifestacions pacífiques i de vagues de fam per demanar als anglesos un estatut d’autonomia per a l’Índia dins l’Imperi Britànic. Però, de totd’una, tot semblava debades. Ja començava a haver-hi independentistes indis que acabaven la paciència fins que, del 12 de març fins al 5 d’abril del 1930, el líder Gandhi va encapçalar la Marxa de la Sal, amb la qual els independentites desafiaren les lleis britàniques que prohibien el dret natural dels indis a produir un producte tan bàsic com és la sal. Allò va ser un dels esdeveniments clau que menaren l’Índia cap a la independència.
La tardor del 1989, els ciutadans de l’antiga Alemanya de l’Est es posaren a manifestar-se cada dilluns per dir prou a la prohibició -ep, legal!- que feia quatre dècades i mitja que patien de circular lliurement de cap a l’Alemanya occidental i de no poder expressar lliurement la seva opinió política. Desenes de milers d’alemanys de l’est no aguantaven aquella situació i emigraren aquelles dates cap a l’Alemanya occidental fent voltera a través d’Hongria i d’Àustria. El resultat d’aquelles manifestacions i emigracions massives va ser que la nit del dijous 9 de novembre va caure el mur de Berlín, que dividia la capital i el país en dos estats antagònics i Europa i el món en dos blocs enfrontats.
Al cap de vint-i-cinc anys exactes, avui n’ha caigut un altre, de mur: Després de dècades, fins i tot de segles de cercar debades que Espanya sigui l’estat de la llengua, de la cultura, de la societat i de l’economia catalana i de la basca tant com ho és de la castellana, després de tudar generacions i generacions senceres demanant la reconstrucció de l’Espanya plurinacional que hi va haver el temps de la Monarquia Hispànica fins a la irrupció dels Borbons, després de quatre dècades de demanar debades al postfranquisme una cabuda política dins l’estat espanyol, després d’anys i més anys de tràmits per demanar i suplicar a l’estat espanyol que deixi expressar a la gent del Principal com vol que sigui el seu futur polític, el 9 de novembre del 2014 el poble d’aquesta regió germana de les Balears, de la Catalunya Nord, d’Andorra, de la Franja, de València i de l’Alguer ha perdut la por, ha tirat tot dret i ha decidit expressar-se lliurement i democràticament a les urnes com un poble major d’edat.
Avui el poble ha trencat el tabú que ens feia creure que els pobles no castellans de dins les actuals fronteres de l’Estat no teníem altra sortida més que resignar-nos i sotmetre’ns pels segles dels segles al motlle estricte de l’Espanya oficial castellana imposada del temps de la Nova Planta borbònica absolutista fins avui. La data d’avui passarà a la Història com el dia en què un poble va posar la democràcia per damunt els fermalls legalistes imposats per l’Estat. Sigui quin sigui el resultat de la votació sobre la independència de Catalunya, avui la democràcia ha triomfat.
El dia d’avui, que sortirà en els llibres d’Història dels segles vinents, s’acompleix la profecia que ha resultat ser l’afirmació que va escriure el poeta i compatriota valencià Vicent Andrés i Estellés: ‘No podran fer res contra un poble unit, alegre i combatiu‘.

Jordi Caldentey (Mallorca Oriental)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!