El bloc de Jordi Castells i Guasch

Va començar a formar part del meu imaginari després de la polèmica encetada per Adolfo Suárez, quan aquest va afirmar que en català no era possible tractar temes científics com els de l’energia nuclear. Resulta, tal com va recollir algun diari d’aquell temps, que l’Antoni Lloret havia publicat o estava a punt de publicar a Edicions 62 el Diccionari de la Ciència i Tecnologia Nuclears (Barcelona 1978), diccionari que no existia en llengua castellana en aquells moments (desconec si avui existeix). L’any 1973 havia signat amb el doctor Casassas i altres científics el manifest de Prada “El català, llengua d’expressió científica”. Poc desprès en Josep Lluís Carod-Rovira em posava al corrent de totes les personalitats que donaven suport a Nacionalistes d’Esquerra i entre les més destacades hi havia l’Antoni Lloret, un prestigiós científic que es dedicava a la investigació a París. Per aquells anys havia publicat dos llibres de divulgació científica a l’abast del gran públic: Física Pop (Una expedició al microcosmos) Edicions 62. Barcelona 1973, i l’altre molt venut al Museu de la Ciència de Barcelona editat el 1981, Per què les coses són com són. A aquests llibres cal afegir-hi tots els altres purament científics que havia publicat fins aleshores.

En Joaquim Maria Puyal el va portar a TV3 en aquells debats en què és parlava de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs. Eren els anys del “Nuclears, No,  Gracies” i de les repercussions de l’accident de l’any 1979 a la central nuclear de Harrisburg, que va causar un gran impacte. Així fou com El Consell Executiu de la Generalitat li demanà, com a expert independent, que anés els Estats Units a fi de redactar un informe sobre l’accident nuclear. (continua….)

Polifacètic com és, al començament dels anys 90 va escriure una novel·la policíaca, Micmac, amb el Jaume Fuster, que va ser editada a la Magrana l’any 1993 dins la col·lecció “La negra”. Fou doncs per mitjà del Jaume que ens coneguérem i de mica en mica vàrem fer amistat, que malauradament ja no podem compartir amb el Jaume.

Gracies a aquesta amistat, he pogut seguir tot un seguit de projectes que ha anat desenvolupant l’Antoni Lloret. El primer i més emblemàtic és la biblioteca pública Pompeu Fabra de Mataró, que per mitjà d’un contracte amb la Comissió Europea, esdevé el primer prototipus mundial d’edifici sostenible, ja que amb mòduls fotovoltaics genera energia tèrmica i elèctrica. També vaig poder veure el projecte que tenia preparat per al Fòrum, que no és va dur a terme com estava previst i només es van instal·lar unes plaques fotovoltaiques que res tenien a veure amb el projecte concebut per l’Antoni Lloret. Però això no va ser cap obstacle per participar en més de 10 projectes de la CE. Cal doncs tenir molt present tota la seva activitat en el terreny de les energies renovables com a conseqüència del profund coneixement del risc de l’energia nuclear.

Mentre escric aquestes ratlles, al Palau de la Generalitat li estant posant la Creu Sant Jordi, Els mèrits els té amb escreix, tot i haver fet bona part de la seva carrera científica a França, on va ser director de recerca del CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique), sempre ha col·laborat amb el seu país i continua en l’actualitat com a membre del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans.

La distinció d’avui, estimant com estima els seu país, la percebrà com un gran honor que podrà compartir amb reconeixements anteriors com: El premi de la CE al millor treball de recerca de l’any 1995, “13th European Photovoltaic Solar Energy Conference of Nice”, Premi Mediterrània 2001, Premi Atlas 2003 i Medalla Narcís Monturiol 2004 de la Generalitat de Catalunya per la valuosa recerca sobre la cèl·lules solars. L’any 1999 rep el Premi de Literatura Científica de la Fundació Catalana per a la Recerca per la seva obra “El Cafè Metropol”, on es pot veure el seu cuquet literari, segurament heretat de la seva mare, l’escriptora Maria Dolors Orriols.

Del Tomb del Balcó, on molts cops hem pogut compartir calçotades i bones estones, felicitem l’Antoni Lloret pel reconeixement més que merescut que li fa el govern del seu País donant-li  la Creu de Sant Jordi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!