En la seva nota de premsa denuncien la "absurda idea de convertir en bilingües los documentos públicos", i consideren que actuar d’aquesta manera és un "atentado a la inteligencia de los ciudadanos de León i un "abuso que el Concejal de Cultura del Ayuntamiento está realizando de sus funciones".
L’atreviment de fer un document oficial bilingüe els sembla obra d’una classe política "gastada, provinciana y desfasada que alcanza su máximo grado de mediocridad en el nacionalismo casposo de los que nos quieren hacer diferentes". I és que, argumenten, "el leonés es un patrimonio de todos los leoneses, pero el español es el idioma con el que hemos nacido, crecido y educado, del que nos sentimos orgullosos y el que nos une al resto del mundo". Perquè, a més, els militants no-nacionalistes recorden que "León ha sido germen de España y tenemos que mostrarnos orgullosos de ese pasado, pero no anclarnos en él".
Des del mateix WEB del partit a León recomanen un article publicat a la premsa que proposa, directament, l’abandonament de las llengües "locales" en favor de les "universales" entre les que es troba, naturalment, l’espanyol. L’article no té pèrdua, us el recomano com a paradigma de migradesa intel·lectual i insensibilitat cultural que al servei d’una causa mesquina i sostinguda amb uns arguments absolutament primaris i delirants.
Pel que fa a Catalunya, sota el missatge del pretesament democràtic i igualitari bilingüisme, hi podem trobar aspectes no tan equitatius com ens volen fer creure.
En el que denominen "Segon Manifest", diuen que el seu partit "defensarà el bilingüisme a l’Administració, als mitjans de comunicació públics, a l’ensenyament i a totes les institucions públiques catalanes" i que "també promourà el coneixement del català entre els funcionaris, però no en farà una condició necessària per al seu accés a la funció pública".
Sensacional!. Defensen una administració bilingüe, però el coneixement del català, una de les dues llengües oficials, no el troben necessari per a ser funcionari, en nom de la no-discriminació per raons lingüístiques que tan fàcilment es posen a la boca. Així, el funcionari catalanoparlant podrà atendre en castellà i en català, però alguns funcionaris castellanoparlants només podran fer-ho en la seva llengua espanyola Està clar que el dret del ciutadà a que un funcionari l’entengui en la seva llengua quedaria totalment garantit per als que optin pel castellà, però no pels que optem sempre que és possible pel català, fins a tal punt que els funcionaris catalanofòbics, que n’hi ha, i molts, en tindrien prou a dir que no entenen el català, fos cert o no, i no rebrien cap conseqüència.
Curiosament, els no nacionalistes de Ciutadans ni tan sols esmenten el castellà quan en aquest manifest es refereixen als requeriments lingüístics per l’accés al funcionariat. Imagino que el castellà el donen per descomptat, no ja com a competència imprescindible per a l’accés a la funció pública, sinó com una condició innata i natural, consubstancial, metafísicament esculpida en l’esperit immortal dels éssers cridats pel destí a una col·locació la funció pública, de la mateixa manera que els catalans de parla catalana som genèticament bilingües. Crec que és tan lògic exigir a un funcionari que domini les llengües oficials del país on treballa com que el personal d’importació i exportació d’una empresa tingui un bon domini de l’anglès com a llengua franca o l’idioma propi dels països d’on siguin les persones o empreses que què haurà de negociar, i si pot ser d’alguna llengua més. En el segon cas, en canvi, estic segur que els Ciudadanos no hi trobarien motius de denúncia de discriminació lingüística, perquè considerarien que l’exigència del domini d’una determinada llengua seria en aquest cas, un legítim requeriment curricular dels aspirants a ocupar un lloc de treball.
Totes les fórmules que els Ciutadans proposen per a materialitzar aquest bilingüisme es limiten, contradictòriament, a assegurar que els castellanoparlants poden continuar exercint de monolingües amb la màxima comoditat. Volen que a Catalunya es pugui viure sabent només el castellà sense necessitat de renunciar a res —ni tan sols a l’accés a la funció pública o l’ús d’alguns mitjans de comunicació—, sense el més mínim dels inconvenients, ni cap motiu que inclini a fer un esforç per a ni tan sols voler entendre el català. Clar que en sentit contrari, no he trobat, per exemple, que, en nom de la igualtat i l’equitat entre ciutadans que presumeixen defensar, els Ciudadanos facin ni una sola defensa del dret a emprar el català a la Justícia o davant les institucions estatals —Corona, Defensor del Pueblo, Cambres Parlamentàries, entre d’altres—, com sí succeeix a altres Estats amb diverses llengües oficials dins el seu territori.
Aquesta societat bilingüe estaria constituïda per ciutadans monolingües en espanyol i ciutadans bilingües. En una situació global així, en què un castellanoparlant es pot declarar desconeixedor de la llengua catalana —tant si no la coneix com si vol tocar el nas— i un catalanoparlant no ho pot fer, i la dinàmica que això comportaria en els diversos àmbits de la vida social —cultura, mitjans de comunicació, administració, activitats econòmiques, ensenyament, universitats…— està clar quina llengua seria totalment útil, necessària i emprada amb prioritat, i per tant s’acabaria imposant sobre l’altra fins a minoritzar-la i substituir-la, desplaçar-la gradualment de tots els àmbits d’ús. I si no ja heu vist com les gasten a Lleó i amb quins arguments tavernaris privilegien una llengua per sobre d’una altra.
Aquest és el bilingüisme assimètric dels Ciutadans, Partido para la Ciudadanía. El bilingüisme d’uns com a via per a mantenir el monolingüisme dels altres, fins que aquesta inequitat porti, en menys temps del que podria semblar, a l’arraconament total de la llengua catalana, a una cooficialitat només de paper. Això sí, el dret dels catalanoparlants-bilingües a triar quina llengua usem es mantindria intacte. Efectivament, arreu del país, sempre i en qualsevol circumstància, seriem totalment lliures de triar-ne una: la castellana. I encara més, sempre que no sigui davant algú que es declari monolingüe espanyol —un jutge, funcionari, mestre o professor, company de classe o de feina, cambrer, dependent de comerç, o policia, per posar exemples—, fins i tot també tindrem el dret de triar l’altra llengua, el català, i sense que ningú ens acusi de ser perillosos nacionalistes exclusius o despietats discriminadors per raons lingüístiques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!