Un somriure emprenyat

No fa gaire vaig anar a Madrid en un viatge meteòric de només un matí, per una qüestió de feina.

La reunió que em va portar a territori Esperanza es va celebrar en el 25è pis d’una alta torre d’oficines. El nostre amfitrió —un tipus amable i afectuós, amb un caràcter de dolçor evident però natural, gens apelagosa, ni una mica artificial— ens va mostrar les vistes sobre la ciutat (continua).

En aquell moment, instintivament, vaig cercar la visió del mar. Després, una mena de "sensació Mallorca" em va recórrer el cervell com una esgarrifança brevíssima i lleu, però perceptible, com un espectre de contorns poc definits però plenament identificable. Són dos tics típics de molts catalans quan són exposats a grans alçades o, en general, davant les vistes panoràmiques.

Molt sovint, en moltes zones del país, quan pugem a un cim amb bones vistes, quan ens aturem a un mirador d’una carretera de muntanya, o també quan mirem per la finestra d’un dels darrers pisos d’un alt edifici de qualsevol ciutat costanera, instintivament, tendim a cercar la visió del mar per a situar-nos.

Però el que crec que ens marca més definitivament és que, en la major part del territori, no ens falta el bon coneixedor de l’indret que, ben seriós, ens diu que "des d’aquí, els dies serens, fins i tot es veu Mallorca", per a afegir després, amb contundència, "‘oju!’, a mí m’ho han dit i tothom ho diu, però jo no ho he vist mai, eh!". Estranyament, és impossible trobar mai ningú que hagi visualitzat personalment la illa. L’avistament de Montserrat —quotidià o només els dies extraordinàriament diàfans— és un molt bon succedani quan la visió de la illa és tan rematadament impossible que no es pot sostenir ni en un rumor.

Els catalans i les catalanes tenim Mallorca ben instal·lada en el nostre imaginari col·lectiu com un territori amic de gent tranquil·la amb una dolça parla abundosa de vocals neutres, i ens la sentim propera,  com si fos un familiar a qui el rostre delata amb una fesomia característica, significativa per al clan. Mallorca és, per a molts catalans, una part invisible —excepte els dies molt clars— però real del paisatge en què ens sentim immergits des de la infantesa.

Ara, per raons òbvies, m’ha vingut el cap l’efemèride del naixement de Jaume I, i em fixo que amb ell va començar tot, que amb la conquesta de Mallorca per a la corona d’Aragó i la seva posterior repoblació per catalans es va crear un vincle que a tots ens afecta i que es manté i reforça amb multiplicitat de llaços econòmics, culturals i fins i tot familiars.

I cerquem Mallorca sempre i la volem veure des d’arreu.