David Madí, segons que he llegit al diari digital "El Singular", considera "un honor" ésser "l’enemic públic número ú"del tripartit. Possiblement, com a persona, sigui un tros de pa beneït, una persona humil i afable, sàvia i mesurada. Però aquesta declaració la fa com a polític, i com a polític em sembla una mena d’acné per al país. Sentir-li dir això ha estat la gota que m’ha impulsat a intentar expressar la meva repulsió no vers la persona, sinó respecte al seu estil de fer política, malauradament força estès, i tot el que representa.
L’afirmació que fa Madí em sembla d’una gran immodèstia. No crec que aquest xicot tingui la talla política, ni el poder, ni la força moral per a poder aspirar a ser el primer dels enemics d’un govern. Potser confon ser el més irritant per a molts dels seus adversaris polítics i en general de molts ciutadans que no pensen com ell, amb ser-ne el pitjor enemic. Perquè es pot ser emprenyador i inofensiu, profundament impertinent i alhora gens preocupant, com el gosset faldiller grinyolador ximplet i pertinaç que es creu rotwailer sanguinari… és a dir, es pot ser tremendament molest i alhora innocu, com la psoriasi.
Jo, sincerament, desitjo que el nostre govern se les hagi amb enemics de més potència i entitat, de primera divisió, i no amb pixatinters mediocres que mai no han fet res més per al país que escalar en l’estructura jeràrquica incomprensiblement illògica d’un partit polític. Perquè seria un mal senyal no tenir enemics de primera divisió, seria la confirmació que tenim un govern, una Generalitat, de fireta sense ambició, ni projecte, ni poder real, al marge de qui la governi. Per exemple, molts grans alts funcionaris estatals segur que són enemics més temibles que en Madí. I alguns periodistes de la "caverna" segurament també.
Aquesta afirmació, a més, diu molt poc d’un patriota i un demòcrata. Es pot ser adversari polític de les forces que governen i opositor al govern, però mai crec que s’hagi d’estar orgullós de ser "enemic" del govern democràtic i legítim del propi país. Perquè l’oposició democràtica es basa en l’esperit crític i la honestedat en el control i valoració de la gestió governamental, en l’oposició de les pròpies idees des de l’ètica i la capacitat d’entesa quan s’escaigui. Declarar l’enemistat és sinònim de l’atac per l’atac, de la intenció de perjudicar tant com es pugui el govern sense ni entrar a valorar la gestió, en un esperit venjatiu en què derribar l’enemic és més important que el bé comú i el progrés del país.
En Madí no és l’únic que calça aquest peu. Potser és dels més bocamolls, immodestos i superbs, i també més sincers per imprudents i autosatisfets, i per això esdevé expressió i mirall del que menys m’agrada de la situació política catalana, de tots els partits polítics del nostre país i dels mediocres líders que els dirigeixen. I el que menys m’agrada és un sectarisme malaltís que s’escampa i afecta totes les institucions, en perjudica el funcionament i coordinació, i també contamina la societat civil, les entitats socials i culturals (i una d’esportiva) més importants del país; uns enfrontaments basats en l’arbitrarietat i la desqualificació personal i política gratuïta i no en els arguments racionals; estratègies electorals sense cap mena d’ètica ni de respecte a la veracitat i l’honestedat; programes que fan pudor d’incompliment des que s’imprimeixen; incapacitat per a definir i executar projectes de país més enllà de la circumstància electoral; ineficiència total a l’hora de cercar àmbits de transversalitat, espais de consens en allò que pot definir el futur d’una nació; una nul·la vocació de traslladar propostes a la societat, de fer pedagogia política, de fomentar una ciutadania formada. I podria continuar amb més i més deficiències de la nostra classe política, incapaç de generar lideratges sòlids i consistents i de posar els interessos del país davant la seva ànsia de poder.
Sentir molts convergents la manera com parlen, i escriuen dels "sociates", com ells diuen, fa fàstic. Sentir alguns socialistes la manera que s’enfornten als convergents fa vomitar. I veure l’espectacle penós que ens munten convergents i esquerra republicana, això amics, això fa plorar a qui tingui el somni de veure lliure el nostre país i voldrien un liderantge sobiranista capaç de pensar, actuar i treballar en positiu, a mig i llarg termini, amb generositat amb el país i no amb mesquinesa partidista. Pel que fa a IC-V, toquen el violí prop la taula on sopi el PSC (PSC-PSOE), sigui amb qui sigui que sopi, i van en bicicleta en el temps lliure.
No argumenten, borden. No dialoguen, xerren. No enraonen, xisclen com la gavina del PP. Insubstancials i frívols, ens tracten com a enzes amb raonaments falaços i plantejaments primaris, relativitzant allò important i magnificant insignificàncies si els convé, convertint la convivència social en ritus buits, la discussió política en una cerimònia falsa i plena de símbols equívocs. Ens escatimen el terme mig i els grisos, ens sotmeten a clixés en blanc i negre, i ens volen fer viure de sentències dràstiques de setciències mentiders. És a dir, mantenen el país presoner, i encaixat i limitat als topalls de les seves pròpies limitacions i mesquineses.
Només en aquest context penós s’enten que un tipus con em Madí tingui els mitjans de comunicació pendent de les seves paraules i s’expressi amb la frivolitat culpable que ho sol fer. Persona ofensiva, prepotent, sectària, hauria d’estar ben tancaden en recòndits despatxos del seu partit si és que volen ser la Casa Gran d’alguna cosa. Però tants altres partits tenen sengles personatges comparables, totalment equiparables al subjecte principal d’aquest text. I crec que no cal que els citi ara.
I no em confongueu. Crec en el sistema democràtic i el diàleg polític. No crec que tots els polítics siguin iguals. Respecto les institucions. Considero que hem d’estar informats i implicats, i ser crítics i compromesos. Per això es tic tan emprenyat i sóc tan exigent amb els qui ens demanen la confiança de representar-nos en les institucions en la nostra condició de ciutadans. I perquè vull que Catalunya s’alliberi, penso que necessitem una classe política més honesta i generosa.
I per tot això m’empipa que en Madí sigui protagonista destacat de la política catalana. Perquè és el resultat i el símptoma d’una situació de degradació ètica i intel·lectual del nostre món polític, com determnats programes del fetge són exponent de la pèrdua de qualitat de la programació televisiva, o com una olor especial ens avisa quan una menja es corromp dins la nostra nevera.
Benvolgut jordibrull,
ho sento, t’ho dic ara aquí, per escrit: mira que he llegit i llegit
premsa i mai en molt, molt, de temps no havia trobat un article tan
brillant, lúcid, definitiu i patriota com aquest. Ja gairebé me’l sé de
memòria… Tio, encara t’estranya que et clivellin a visites?
M’arrogo el dret de fer-lo circular –perquè també és el meu deure com a ciutadà.
No sé què més dir… És absolutament desbordant… Uf!
Uf, uf.