Article publicat al Singular digital el novembre del 2010
A la primera meitat del segle XX sorgia a Rússia un moviment intel·lectual molt lligat a la literatura anomenat formalisme rus. L’esmentat moviment propugnava (entre d’altres coses) que hi havia elements, destacables i analitzables, que conformaven un text literari. Si ens endinsem, però, en la teoria d’un dels seus membres més destacables com fou Viktor Shklovski trobem un dels conceptes més importants que m’agradaria remarcar en el present article: el de l’estranyament o el de la desautomatització de la percepció. Segons aquest teòric, la literatura i l’art en general havien de practicar sobre el lector-espectador-consumidor un estranyament amb tot allò concebut com a real que l’havien de portar cap a l’objectiu últim, el plaer estètic. Per aconseguir això deia que l’art havia de desautomatitzar la percepció. Què volia dir? Tots els éssers percebem el nostre entorn d’una forma automatizada. Ens llevem i observem la nostra casa sense prestar atenció a tots els elements que la conformen i passem dia rere dia automatizant el nostre procés vital però què succeeix quan la literatura (per exemple) ens desautomatitza? Què succeeix quan llegim que un bon dia, un tal Gregor Samsa, desperta convertit en un insecte monstruós? Què succeeix quan llegim a un home que vomita conills? O a un altre que veu com la seva cara s’ha transformat en la del seu veí que odia tant? Del que parlem en sap molt la literatura fantàstica. En tot cas, aquests estranyaments o desautomatitzacions de la percepció que es donen amb la literatura també es poden donar en altres àmbits de la vida, per exemple, amb la televisió. La publicitat ha après a treballar amb aquests termes i ho podem comprovar amb els anuncis. Feia poc, quan feien anuncis el volum del televisor pujava substancialment amb la qual cosa provocava un ensurt a l’espectador i un estranyament que obligava (en certa mesura) a prestar atenció al televisor. Al cap d’un temps, aquesta percepció es va automatizar i ara, l’estranyament s’aconsegueix amb el contrari, disminuint el volum i fins i tot fent anuncis totalment insonoritzats, cosa que provoca que l’espectador s’estranyi i percebi l’anunci d’una manera més agradable. Voldria deixar clar que les automatitzacions són variables i, per tant, no són perpètues. Allò que ens pot estranyar fa uns dies o uns anys pot no fer-ho avui en dia.
Arran d’aquest discurs vull proposar una similitud amb les automatitzacions lingüístiques que hi ha inscrites pel carrer i la possibilitat que tenim els catalanoparlants d’anar realitzant un estranyament que acabi amb una automatització de la percepció saludable per la llengua catalana. I això com es fa? Moltes de les converses que es donen als Països Catalans i que escoltem dia a dia són converses en espanyol o en català. La supervivència d’una llengua passa pel fet que la gent la parli, amb la qual cosa sobta que moltes de les converses que comencen en català acabin en espanyol. La majoria dels habitants del país tenen automatizada aquesta percepció i, fins i tot, l’apliquen. Segons dades del 2003 gairebé el 71% dels catalanoparlants canvia de llengua davant d’un interlocutor que usa l’espanyol, això fa que la llengua catalana vagi desplaçant-se al voral de la desaparició. Arribats a aquest punt cal desautomatitzar aquesta percepció, cal crear converses bilingües i superar els nostres prejudicis de comunicació. Ja no valen els és que no m’entendrà o és de mala educació. Si hem arribat a nivells tant alts de submissió lingüística ja no tenim excuses. Ara hem de créixer, a poc a poc però amb constància. Hem de generar converses biblingües perquè no volem deixar de parlar la nostra llengua, perquè volem donar a conèixer la llengua pròpia del nostre territori, perquè volem integrar les persones nouvingudes, perquè ens podem comunicar en català mentre l’interlocutor no es decideix a parlar-nos-hi. Ara mateix, davant la situació d’automatització que portem interioritzada, escoltar converses bilingües encara ens situa davant d’una situació d’estranyament. Per què? Perquè gairebé tots els catalanoparlants estem acostumats a canviar-nos de llengua. Cal, doncs, provocar aquest estranyament, aquesta desautomatització de la percepció, hem d’estendre les converses bilingües de mica en mica i entre tots hem d’anar compartint aquesta bonica llengua pròpia i el més interessant serà observar com aquestes converses bilingües es van transformant en converses únicament en català. A poc a poc, arreu de tot el país automatitzarem la percepció amb les converses bilingües, no ens estranyarà escoltar-les, moltes acabaran sent en català i farem un pas gegant per la supervivència de la nostra llengua.