TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

Sempre he estat un rebel sense causa, més que rés per que n’hi han tantes – de causes- que mai he sabut triar-ne només una, algú de aixó en diria un cagadubtes, o cagacauses per ser mes exactes. Des de ben petit a tot li he tret punta, ja sigui per dessacralitzà el que hom pretén que sigui sagrat, o  si voleu per tocar els ous a la parròquia.

Amb els anys aquesta peculiaritat, la de treure-li punta, ha anat agafant volada fins a convertir-se en un tret de la meva personalitat. No n’estic precisament orgullòs, m’ha portat més problemes que avantatges, sobre tot en l’àmbit professional i social.

En el meu descàrrec, dir que fer del sarcasme i la ironia la meva targeta de presentació, ha estat en defènsa pròpia. Defènsa enfront dels que viuen de les aparences i del que diran, dels que, mediocres ells, es creuen els més llestos de la classe i que poden prendre el pél a la resta de mortals, el més greu de tot es que es creuen que ho aconsegueixen sense adonar-se’n que, moltes vegades, son ells els enganyats. Defènsa dels que viuen ficant la má a la butxaca dels altres, i ho vesteixen de benefici per a la comunitat i no per a ells. Defènsa dels que prenen decisions executives sense cap més sentit que el salvà la seva nòmina – tots tenim una hipoteca que pagar, diuen-. Ells tant correctes, tant ortodoxes, sempre diuen el que volen sentir els altres, mai el que pensen, perquè el qué es important es ser políticament correctes, hipòcritament educats, a més la majoria de vegades el que pensen no interessa a ningú. En definitiva compleixen fil per randa amb l’estereotip del perfecte veï, amic, company, cap, familiar, etc…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!