TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

Una de les  característiques de la societat catalana es la nostra indecisió en els grans temes que ens afecten, vaja que molts cops volem i dolem. I aquest tret es tan nostrat com el seny i la rauxa – el nostre ying i yang-, es més, crec que neix com a balança entre aquests dos principis contradictoris. Volem ser decisius a Madrid, però amb quatre engrunes justifiquem el que no es pot justificar. Volem condemnar a galeres al culpable, però ens conformem amb quatre bufes , això si ben donades, no fos cas que ens titllin de salvatges.

Aixó es el que ha passat aquestes darreres setmanes. Primer amb l’assemblea del Barça i l’aprovació per part d’aquesta de que s’esclareixin els comptes dels darrers dos anys del laportisme. Si hom pregunta a qualsevol si s’ha de saber en que es gasten els diners dels socis, tots et diran que si. Pero  arribada l’hora de la veritat, aquests mateixos volen i dolen, es a dir, deixe-m’ho córrer. I no només aixó ,si no que titllen en els que promouen la transparència d’una entitat que es de molts, de venjatius i ressentits. No senyor, el president d’una institució com la del Barça, ha de ser com la dona del Cèsar, tant en la vessant esportiva com la económica. (Elefant Blau dixit).

En segon lloc tenim les promeses, bé més que promeses brindis al sol, dels polítics en període electoral. Uns dient que no reeditaran el tripartit per honestedat ideològica. Els altres dient que o majoria absoluta amb concert económic o res de res. I els de les puntes doncs uns diuen que ara si, ara faran el Referèndum, i els altres que es carregaran el català per amor a Catalunya, estranya manera d’estimar.

Arribada un altre hora de la veritat – hi han tantes hores de la veritat a la vida!-, tots faran el que sigui per tocar cuixa. Els que diuen que no es tripartiran més, tornaran a tripartir-se pel bé de Catalunya, mai pel bé propi, Deu-nos en guard. Els altres si no tenen majoria absoluta amb concert económic pactaran, encara que sigui una miqueta, amb el diable vestit de Prada, si aixó els hi permet deixar el Pol Nord de la oposició, i canviaran el concert econòmic per el de Ravel.  I els de les puntes? doncs, uns diran que el Referèndum pot esperar, ja que no hi ha la seguretat de guanya’l. Els que es volen carregar el català, doncs el tornaran a parlar en la intimitat  quatre anys més, fins a les properes eleccions, que aixó de carregar-se’l sempre els hi anat bé. En definitiva voldran peró doldran. En altres contrades son mes banyuts, i quan volen volen, peti qui peti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!