Fa més de vint anys, es va creure, d’una forma molt ingènua potser, que si tothom que passava per l’escola aprenia català i en català, la llengua del país tornaria a ocupar el lloc que li pertoca a la societat. Però no ha estat així.
Ingenus, es el que varen ser els nostres polítics. L’aprendre català a l’escola no es suficient si la majoria de mitjans de comunicaciò ( premsa, tv, cinema, radio, etc…) son en castellà. Això no ho van preveure – els del PP si-, i ens trobem amb un parell de generacions que ni el parlen, i el que es més trist, ni se’n recorden o no se’n volen recordar.
Ara, els nostàlgics, tenen l’oportunitat de tornar a una Catalunya espanyola si és què definitivament, el TSCJ, resòl que el castellà sigui llengua vehicular. Perquè encara que hagi fracassat, el català a l’escola ha estat fonamental per molts nouvinguts que si que els hi ha fet profit aprendre’l, i que l’utilitzen, en aquests també els volen eliminar.
El més trist de tot plegat, es que una part d’aquests que defensen amb tanta passiò la llengua castellana, no ho fan per conviccions, sinó per tàctica de partit. Ja ser sap, quants més ignorants, més gent en contra d’una Catalunya normalitzada, i més vots al sac dels que volen fins i tot castellanitzar els noms.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per què es pot ser tant per acció com per omissió. I ser a Espanya avui en dia és això, es vulga o no.