el bloc en flames .cat

Un dels meus llibres preferits (juntament amb ‘Midnight in the Garden of Good and Evil’ de John Berendt, però a un nivell diferent) és ‘Vanity Fair’ de William Makepeace Thackeray. I una de les raons per les que m’agrada, a banda del carisma de la Becky Sharp i la mala llet de l’autor, és perquè fa reflexionar sobre la vida. Com el mateix Makepeace es pregunta, qui de nosaltres és feliç en aquest món? I un cop ho som, estem satisfets?

Això és el que em preguntava ahir mentre estava fent dos petons i em presentava a un noi que en feia 2 com jo. Era la sensació del local (ell, no jo): alçada mitjana, fort, guapo, moreno, sense pèl. El prototipus de noi perfecte que triga 5 minuts a lligar i que, evidentment, s’emporta sempre als millors. Però ahir la cosa no va funcionar del tot i el vaig veure marxar aviat i sól.

Des d’aquí puc sentir els crits de la gent amb la forca cridant ‘És culpa teva! Ell volia alguna cosa i tu vas fer-te el suec! A la foguera, escalfabraguetes!’. Potser sí. Potser m’hauria de sentir afortunat de ser un dels pocs escollits. D’altra banda, potser no. Quina gràcia té ser un més dels que han passat pel seu llit… Vull amor? Vull sexe? Què em cal per ser feliç? Ah!

Sempre tendim a pensar que la gent guapa és inabastable. Els mitifiquem. Creiem que no es fixaran en nosaltres i llancem la tovallola abans de començar. O això o adoptem una actitud negativa ‘És un borde’, ‘És un cregut’. Per això ahir vaig endur-me una bona sorpresa. Perquè mentre li feia dos petons i em presentava, li vaig mirar els ulls. I el que vaig veure-hi em va sorprendre. El noi tenia por. O més que por, inseguretat.

Llavors ho vaig veure tot clar. Aquell noi era un armari empotrat, sí. Però és perfectament possible que, darrera d’aquella massa de múscul (amb ajudes químiques), s’amaguès un noi insegur, de conversa difícil. Una personal normal, com tots nosaltres, amb les nostres pors, contradiccions i tambè alguns punts forts. Una persona que valia la pena conèixer.

O sigui que feu-vos i feu-los un favor i el següent dia que veieu una persona fora de sèrie dieu-li alguna cosa. Ja sou grandets, ja sabeu com fer-ho. No acostumen a mossegar, haureu fet la bona obra del dia i potser, només potser, no marxareu solets cap a casa. Fins i tot podriem montar una ONG, ‘Adopta un guapo’.

Els candidats a adopció poden escriure a joens@pobox.com 😉

PS. Sempre recordaré una tarda al bar de la universitat, on jo estava fent un cafè i parlant d’un treball amb una amiga espectacular que treballa de model, d’aquelles noies que la gent es gira quan passa. Quan torno a classe se m’acosta una coneguda i em diu ‘Què feies tu al bar amb aquella?’ amb una mala llet que espantava. Vaig quedar-me de pedra. La meva resposta va ser ‘Aquella es diu Marta, fem un treball junts i al bar hi feiem un cafè’. Fí de la conversa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!