El bloc de JQV

Ja som a març de 2007, el mes triat per Lluís Llach per posar punt (i final?) a la seva carrera artística. Amb motiu d?aquesta retirada s?han anunciat un seguit d?actes per glossar la figura del cantant i, casualment, s?ha estrenat una pel·lícula i s?han publicat dos llibres que ens poden servir per acostar-nos al món de Llach.
Sempre he sentit als artistes de la cançó. M?expliquen que en la meva
infantesa inconscient (em refereixo a quan tenia un any o quinze mesos)
ho deixava tot si sentia per la ràdio el ?Paraules d?amor? de Serrat.
Ara va de Bo, Xesco Boix, La Trinca? i Lluís Llach, que es va anar fent
cada vegada més important en el meu univers a mesura que anava
creixent.
No sé quina va ser la primera cançó que vaig sentir de Llach.
Probablement ?Cal que neixin flors a cada instant? o ?L?estaca?. O
?Irene?, un èxit perdut en la discografia oficial del cantant, mai no
reeditat en CD. També recordo el primer concert de Llach al que vaig anar. Devia ser l’any 79 (o 80?) a Sant Just Desvern. Del que estic segur és que hi va cantar cançons del Somniem. Amb Llach vam descobrir el món, sobretot en
l?adolescència. Després la redescoberta de Serrat i el descobriment de
tota la dimensió de Raimon.
Seria injust deixar-ho aquí i no citar
altres noms que m?han acompanyat en la meva formació personal: Ovidi
Montllor, Esquirols, Al Tall, Bonet, Marina? Per no parlar dels estrangers:
espanyols, anglesos, italians?
L’atzar ha fet que més tard l’hagi pogut tractar professionalment i per mi ha estat un plaer. Recordo la primera entrevista que li vaig fer, en unh restaurant del carrer Nàpols cantonada Diagonal. O la vegada que, entrevistant-lo al Port Olímpic em va anunciar que ja tenia data pensada per la retirada. Va ser una entrevista important per mi, que va començar caminant pels molls del Port Olímpivc i va acabar a l’interior del seu vaixell.
Llach plega i alguna cosa s?acaba també a dintre meu. Seria fàcil
agafar els seus versos i fer-li una carta: ?torna aviat?, ?que tinguis
sort??
Però en el fons, crec que fa el millor que pot fer. Massa sovint hem
vist artistes cansats de la seva feina arrossegar-se pels escenaris;
compositors sense res a dir repetint en cada cançó la fórmula que un
dia els va funcionar; cantants avorrits del seu propi repertori? i de
vegades m?ha semblat que a Llach li podia començar a passar (també és
cert que aquesta impressió la vaig tenir més fa uns anys que en
l?actualitat).
Llach plega i deixa bon record. El seu darrer disc, i., és de gran
nivell. Si algun dia vol fer un concert o un disc, té les portes
obertes i el públic esperant-lo.
Només a?ha equivocat en una cosa: en el darrer concert. Ell ho havia
previst molt bé però se li ha anat de les mans. Els darrers dies ja he
sentit massa comentaris de gent que té la intenció de ser a Verges el
24 de març. Per a alguns serà el primer concert de Llach. Tinc la
sensació que hi haurà massa gent que hi anirà per poder dir ?jo vaig
ser al darrer concert de Llach?. Doncs bé, jo no hi seré. Recordaré
l?últim concert que he vist (a Torredembarra presentant i.) amb el
públic que realment li era propi. I si algun dia fa realitat l?amenaça
d?un concert sol amb piano, que m?hi compti. Ja demano tanda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!