Sobre un article d’en Ramon Faura

En Ramon Faura ha escrit un article a la revista online Nativa. L’escrit i els comentaris que se n’han derivat m’han portat a escriure la meva opinió del que allà s’hi exposa.

Em sembla que tant l’article original com les aportacions posteriors generen un bon debat però, com passa sovint, barregem naps amb cols. Sincerament, per molt que m’esforço en trobar les maldats del concepte ‘escena catalana’ i les bondats de l’escena ‘barcelonina’ no me’n surto. He provat de traslladar-ho a un altre escenari i el resultat és encara més confús. Per exemple, si parlem d’escena ‘valenciana’ referint-nos a la que es fa al conjunt del País Valencià resulta que és un terme horrorós i en canvi si només ens parlem de la que es fa a la capital del Túria és un concepte modern? No ho entenc.

Em sembla que usar el gentilici ‘catalana’ per definir l’escena que té lloc a Catalunya és el més normal del món. No veig quin altre nom podem utilitzar per referir-nos-hi. Evidentment el raonament serveix per definir l’escena barcelonina o l’escena gracienca, si volem. Em sembla normal que els que fan música des del mateix lloc i volen retratar la seva societat tinguins uns trets en comú. Potser la vida a Barcelona i a Leon s’assembla molt –em costa d’estar-hi del tot d’acord– però segur que els referents musicals, poètics i vitals d’un grup català i d’un de lleonès no són els mateixos. I no són els mateixos, entre altres motius per l’idioma, perquè cada idioma té el seu imaginari i encara que les paraules es puguin traduir, no es poden traduir tots els intangibles que evoquen. Detecto en alguns comentaris –que no en l’escrit original– una certa animadversió pel terme ‘català’. Que moderns que som i com ens molava fa anys el ‘rock radical basc’ i mai no ens vam preocupar pel gentilici. A ningú li va passar pel cap dir-ne ‘rock radical bilbaí’.

L’altra és la de la música. No crec que ens poguem referir a una escena d’un determinat estil posant-li un gentilici. Ni català ni espanyol ni barceloní. La Dharma és escena barcelonina? I ja no entrem a això dels tres minuts, que no és parlar de música ni res, sinó abaixar el cap als dictats de les ràdiofórmules. Tres minuts o tres minuts i mig i que la veu se senti com a molt tard entre el segon deu i el segon quinze de la cançó. Hahahahaha. Que lliures que són els artistes i quina casualitat que les cançons surtin així.

Discrepo també sobre el fet que el més important sigui la música. Per mi, la lletra i la posada en escena (inclosa la manera de cantar) són tan importants com la música. Només els artistes que ho entenen són capaços d’anar un pas per endavant dels altres.

I la més bona és parlar de les subvencions i relacionar-les amb el malanomenat ‘rock català’. Com si l’Ajuntament de Barcelona, molt cosmopolita ell, no s’hagués afartat de subvencionar tota mena de mestissos i fussionats, alguns no de segona ni de tercera sinó de quarta categoria. Faig meves les paraules d’en Joan Josep Isern quan assegura que “som el país del cosmopolitisme tifa, de la modernor encarcarada i del mestissatge asimètric (és a dir, el que sempre ens fa afluixar als del mateix costat). I de l’autoodi n’hem fet imatge de marca.” I la movida madrileña tampoc no va ser gens subvencionada per l’ajuntament de Madrid, nooooooo. Potser sí, Ramon, que els grups mestissos ja ‘existien abans que hi fiquessin mà’ les institucions però el mateix argument val pel ‘rock català’.

Jo crec que l’escena catalana la dibuixen els grups que canten en català. I com a totes les escenes del món, alguns d’aquests grups són molt bons, altres no estan malament, alguns fluixegen i n’hi ha de molts dolents. I també hi ha els aprofitats que es pensen que cantant en català viuran a costa de l’erari públic. I els que es pensen que han inventat la sopa d’all i que abans que ells ningú havia fet un determionat estil en català. Vaja, una escena similar a la de qualsevol altre lloc del món. De bons, dolents, aprofitats i ignorants n’hi ha a tot arreu.

Si el que vol dir en Ramon és que les etiquetes s’haurien de referir més al producte musical, parlem-ne. No faltarà qui ens digui que només hi ha una sola etiqueta que és ‘música’. Vaja, em jugo el que vulgueu que mai no trobarem cap etiqueta que convenci tothom. Mentrestant podem fer literatura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *