La setmana passada el conseller Salvador Milà va sorprendre molts amb unes declaracions sobre la línia de 400 KV. Va ser una declaració dual. En una primera fase, el conseller va dir que estava a favor de la interconnexió de la línia amb França per la Jonquera, i que l´impacte ambiental, si es feia bé, podia ser molt baix. En llegir-ho, vaig fer un bot de la cadira; era com si ho hagués escrit jo mateix. L´endemà, amb un munt de crítiques vingudes del seu partit, va refer les declaracions dient que com a conseller havia de dir quin era el millor traçat, però que a títol individual no estava d´acord amb la interconnexió. Ho deia a contracor, doncs el dia abans se li havia escapat una paraula que a ell li agrada: transició, estem en un temps de transició del model actual cap al model futur. El conseller es troba enmig d´una evolució que fa ell i la conselleria cap a un pragmatisme obligat i de la ideologia del partit que representa. No essent aquest motiu ideològic prou fort per plantar el govern del qual forma part. El director general de Polítiques Ambientals, Jordi Cañas, va arribar a dir que la interconnexió donaria més estabilitat al sistema elèctric i permetria tant a França exportar energia a Espanya, com a Catalunya exportar a França possibles excedents de la producció d´electricitat renovable.
Bé. Anem bé. El treball del dia a dia obliga a repensar criteris, obliga a ser flexible, porta sobretot a veure que les coses han de ser possibles i que per arribar a un objectiu potser un s´ha d´esperar una mica més del que havia pensat, fent un camí de transició.
Vol dir això que s´ha acabat el moviment de la cultura del no? De cap manera. Un dia vaig llegir que els moviments de contracultura, transgressors, com els pírcing o el punk, acabaven sent engolits pel mateix sistema, deixant de ser transgressors per esdevenir una moda. Els pírcing naixien per trencar amb rostres bonics i amables, fent-los impactants i revulsius; ara han acabat fent part de la moda mateix i dins els seus usuaris hi ha els mateixos rostres que s´havia volgut combatre en néixer el pírcing.
La cultura del no, el nimby (no al meu pati de darrere), pot haver esdevingut un moviment de moda pel fet que és el que es porta, sense que necessàriament hi hagi darrere un concepte ideològic clar. Doncs, si fóra així, com ens podem explicar que els partits que abanderen aquesta cultura, en particular ICV, tinguin el sostre electoral que tenen? La mateixa cosa la podem dir dels diaris. Una manifestació de 20 persones contra una cosa és més noticiable que una reunió de 20 persones per arribar a un consens sobre un projecte. I al final sembla que a l´opinió pública li arribi només el clixé de les protestes.
Aquest fet, el que hi ha predominança dels opositors a tot en l´opinió, va ser el que em va portar a fer articles. No pot ser que els que no estem en la moda de la cultura del no restem callats i deixem que l´opinió de moda sigui la dominant. Vaig despertar l´any passat arran del vessament de fuel de la nostra empresa al Fluvià. Encara avui no entenc el perquè de tanta vehemència contra nosaltres, sense haver sospesat si hi hauria dany, si havia estat fortuït. Molta gent m´ha dit que la premsa va ser injusta, i jo els responc que la premsa només va fer d´altaveu d´opinions i notícies que venien del Departament de Medi Ambient, sobretot del de Girona.
En l´episodi del vessament al riu Fluvià, gent del Govern actual em va consolar dient que al Departament de Medi ambient de Girona hi havia fonamentalistes. Nosaltres responíem que el que hi havia era incompetents. En Pere Macias, durant una visita a la fàbrica, va comentar la seva impressió que per posar fi a la cultura del no faria falta un catacrac important, cosa amb la qual no estic d´acord. Si hem de deixar que s´arribi a podrir la situació, el nostre teixit econòmic i de convivència pot sortir-ne malparat.
El conseller Milà, en un article a La Vanguardia volia trobar explicacions al moviment del no, justificant-lo: «Para superar el "aqui no" hay que saber argumentar el "por qué si", y ello sólo será posible dando respuesta a cada uno de los argumentos que invocan los que estan en contra, ya sean grupos organizados, ciudadanos o administraciones locales».
No es dóna compte que el moviment ja té forma de moda. La informació ho té molt difícil quan el fet noticiable és la manifestació front l´articulació raonada.
El mateix Pere Macias explicava en un article a La Mañana com a errades dels partits del Govern: «l´apropiació sectària de moviments cívics, la destrucció sistemàtica com a arma d´oposició o l´apologia de la cultura del no». I, a l´altre costat ideològic, Santiago Vilanova, portaveu d´Els Verds-Alternativa Verda, escrivia: «PSC, ICV, EUiA i ERC van utilitzar les mobilitzacions socials per desgastar el govern pujolista sense preveure que un dia tindrien un efecte bumerang, com ja passa ara. Però no es pot demanar seny, alternatives raonables i concertació quan això no formava part de la doctrina practicada pels components del tripartit».
Heus aquí el problema. Un temps de 23 anys de Govern d´un mateix partit van portar els altres partits de l´oposició a radicalitzar-se en excés, empenyent un moviment que ha esdevingut una moda. Per això són importants les declaracions i contradiccions del conseller Milà. Mostra que l´acció de Govern ensenya, obliga, fa responsable, i pot posar fi a un munt d´arguments demagògics.
Fa un any pensava que el fet de tenir ICV com a responsable de Medi Ambient podria ser catastròfic. Avui, veient com la conselleria resol administrativament les autoritzacions ambientals, com enfoquen la sequera, i com es comencen a posicionar amb el debat energètic, començo a pensar que el millor que pot passar és que estiguin uns quants anys més al Govern. A veure si són capaços de transferir aquests coneixements i actituds que van adquirint dia a dia la resta del partit i d´aquí als moviments de protesta.
És clar que els altres també hi haurem d´ajudar creant més informació i no creient que aquest problema no és el nostre. I tant que ho és!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!