El dissabte 11 d’abril de 2009 el Dossier Econòmic em va publicar aquest article.
Davant d’una crisi tant greu i complexa com l’actual sembla imprescindible, tant a l’àmbit internacional com als diferents àmbits nacionals i locals, un lideratge fort i amb coratge, així com una voluntat i una capacitat de consens molt elevada. I això val tant pels polítics com també pels dirigents empresarials i sindicals.
Estem davant d’una crisi global i d’una gravetat extrema que és la confluència de vàries crisis: la immobiliària, la de la volatilitat dels preus de les matèries primes i la financera. En aquest darrer cas, estem davant d’una contracció global del crèdit a l’àmbit mundial com a conseqüència de que les institucions financeres no coneixen el valor real dels actius –reals i financers- que tenen. No estem, doncs, davant d’un mer problema de liquiditat, sinó d’una manca de solvència del sistema financer i, el que és encara més greu, d’una enorme incertesa sobre la seva solvència actual i futura. Una situació que requerirà amb tota seguretat d’una elevada complicitat i cooperació del sector públic amb el sistema financer per a poder conèixer el valor real dels actius “tòxics” i poder recuperar la confiança i la solvència de les institucions financeres.
En el cas de l’estat espanyol la crisi és encara relativament més greu per diverses raons: una major dependència d’actius tòxics immobiliaris; una gran dependència energètica; una crisi específica del sistema financer que comença a manifestar-se; i molt especialment una crisi profunda del model productiu. Aquest ha estat, en termes relatius, massa basat en el creixement de l’ocupació, en sectors com la construcció i el turisme, i massa poc en els sectors, com la indústria i els serveis destinats a la producció, capaços d’augmentar la productivitat i l’exportació. L’important dèficit exterior és el que ha permès finançar l’excés de la demanda interna, fins que s’ha acabat el finançament provinent de l’exterior. Ara doncs, i com que ja no és possible la “devaluació competitiva” i la productivitat és massa baixa, l’ajust de l’economia es produeix via la reducció de l’activitat i l’augment de l’atur.
Necessitem, doncs, recuperar la confiança en el sistema financer per a que hi torni a haver crèdit suficient, una política monetària laxa i una política d’estímul fiscal dirigida sobretot als sectors amb major productivitat –indústria i serveis destinats a la producció-, a la formació, la innovació i la internacionalització; en definitiva, al coneixement, al talent i la creativitat. I per a tot això necessitem un lideratge fort i coratjós i una alta voluntat i capacitat de consens i cooperació per part de polítics i dirigents empresarials i sindicals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!