Malgrat les contínues insinuacions dels dirigents de CiU i dels seus “apòstols” mediàtics, és totalment clar que el futur nou Govern de Catalunya és plenament legal i totalment legítim des del punt de vista polític. També ha de quedar ben clar que aquí ningú ha enganyat a ningú, i Esquerra tampoc.
Com si fos la cançó de l’enfadós, els dirigents de CiU i els poderosos mitjans de comunicació i els opinadors que els hi riuen les gràcies continuen insistint en posar en qüestió la legitimitat del futur nou govern de Catalunya. Que si no els deixen governar en el seu país, com si no fos també de la resta!. Que si el guanyador de les eleccions hauria d’estar al govern!. Que si no hi cap altra país on el guanyador de les eleccions no formi el govern!. Etc, etc, etc.. Tanmateix, les regles del joc estan molt clares. I els demòcrates de debò les han de respectar sempre. No estem en un sistema presidencialista sinó en un de parlamentari. Per tant, aconsegueix ser president i formar govern el que és capaç de reunir una majoria dels diputats i diputades. I punt.
El que abans de les eleccions i durant la campanya electoral es tanca les portes, tant a la seva dreta (PP) amb el tema del notari, com a la seva esquerra amb el tema del DVD, per no parlar de les immenses diferències programàtiques de CiU amb la resta, ho té molt difícil per pactar amb ningú un cop coneguts els resultats electorals. Segur que s’ho ha de fer mirar. No hi ha dubte que CiU va guanyar les eleccions clarament -en vots, percentatge, escons i territoris- des d’un punt de vista numèric. Però, tampoc hi ha cap dubte que va perdre les eleccions des del punt de vista polític, almenys per tres raons: perquè va quedar molt i molt per sota de les seves expectatives; perquè va perdre el seu plebiscit contra el govern anterior (68 escons de CiU contra 70 de PSC-ERC-ICV); perquè no s’havia deixat cap marge de maniobra per a poder pactar.
L’altra història d’aquests dies és que Esquerra ha enganyat a la gent perquè no va dir abans amb qui pactaria desprès de celebrades les eleccions. Ja vaig explicar en el seu dia – “Qui ha de dir amb qui pactarà???” – que no entenia perquè se li exigia a Esquerra el que no s’exigia ni a CiU ni al PSC, que ja es veia que quedarien primer i segon en els resultats electorals. CiU no va dir en cap moment amb qui pactaria desprès de les eleccions. Només va dir que no pactaria amb el PP, però en cap cas va deixar clar si pactaria amb el PSC o amb ERC. Així doncs, CiU va enganyar a la ciutadania??. Només un cop coneguts els resultats va dir que les seves prioritats eren, per aquest ordre, pactar amb el PSC, governar en solitari o, com a tercera possibilitat, pactar amb Esquerra. I el mateix podríem dir del PSC. Perquè, doncs, se li exigeix a Esquerra una cosa que no s’exigeix als altres partits??. Perquè s’acusa a Esquerra d’haver enganyat a la ciutadania i no s’acusa d’haver-ho fet ni a CiU ni al PSC??.
D’altra banda, considero un menyspreu a la intel ligència dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya dir que han estat enganyats perquè els partits no diuen amb qui pactaran abans de les eleccions. La gent és intel.ligent i quan emet el seu vot ja fa els seus càlculs respecte als possibles pactes que es preveuen i en relació amb qui pactarà el partit al que pensen anar a votar. Dit amb altres paraules, la immensa majoria de la gent que ha votat a Esquerra (o a CiU o al PSC) li han fet confiança i no han posat cap mena de condicions al seu vot. Els que tenien dubtes sobre de quina forma podia ser utilitzat el seu vot, o bé s’han quedat a casa (abstenció, vots en blanc), o bé ja han votat directament al partit amb el que volien que es pactés; o sigui, per exemple, si algú volia que Esquerra pactés amb CiU, o viceversa, i no estava segur de amb qui pactaria Esquerra, ja ha votat, com és lògic, directament a CiU, o viceversa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!