Aquests dies alguns companys, i amics, d’ERC m’han fet saber què als responsables d’algunes candidatures els hi ha estranyat que jo no hagi donat suport explícit, amb la meva signatura, a cap de les quatre candidatures a President i a Secretari General del partit.
Aixó m’ha recordat l’episodi de Joan Fuster quan, davant de la ben intencionada però absurda pregunta què li feia la desapareguda revista Cuadernos para el Diálogo sobre perquè escrivia en català, simplement va respondre que “perquè li donava la gana”.
Doncs això, ho he fet així perquè és el què em venia de gust fer i perquè crec que és el què havia de fer. Per moltes i diverses raons què, d’altra banda, qualsevol que hagi tingut la paciència -o el suficient esperit masoquista- de seguir el meu bloc aquestes darreres setmanes estic segur que ja n’endevina unes quantes.
Però bàsicament, perquè el que més m’interessa és el partit, ERC, com a instrument per a construir la necessària majoria social per a la independència. I hi ha molts altres companys i companyes del partit que han fet la mateixa opció. De fet, la majoria relativa dels militants del partit no han pres encara cap opció explícita amb la seva signatura per les candidatures què es presenten.
Aquestes darreres setmanes he parlat amb molts companys i companyes del partit: parlamentaris, càrrecs del govern, alcaldes, regidors, quadres, militants de base, simpatitzants:
-. Molts d’ells no s’han pronunciat encara explícitament per cap de les opcions; hi ho han fet de forma conscient, perquè els hi venia de gust o perquè creien què era el millor pel partit.
-. I alguns altres que ara han pres partit, m’han confessat obertament que encara no havien decidit definitivament a qui votarien el dia 7.
-. I encara d’altres m’han dit clarament que haurien preferit poder donar suport a diferents candidatures, poder escoltar les seves propostes i, posteriorment, decidir el seu vot final, cosa què no ha estat permesa pel reglament que va ser aprovat pel Consell Nacional.
-. I fins i tot alguns que han cregut, per les raons que siguin, que havien de donar suport a una determinada opció, em confessaven que haurien preferit no haver-la donat de moment a cap.
Tots ells tenen les seves raons, i tots ells -així com les seves raons- em mereixen el màxim respecte, perquè per a tots ells, o almenys per a la gran majoria, la qüestió important és el bon funcionament del partit com a instrument per a construir la majoria social per a la sobirania.
I tot aixó no ho hauria d’oblidar ni menystenir cap de les candidatures. Hi ha gent molt vàlida, personalment, professionalment i políticament, gent excel.lent, que està entre els millors, entre els que no han pres cap posició determinada o els que ho han fet d’una forma tèbia o poc decidida. I el partit necessita també a aquesta gent. I el partit ha de saber utilitzar de la forma més adequada possible a aquesta gent. Perquè la gran majoria són gent que s’estima el partit, que vol que el partit funcioni el millor possible, que vol un partit que sigui l’instrument adequat per a aconseguir una majoria social i nacional per a la sobirania. I crec que això val també per a les candidatures què no són la pròpia.
Què ningú , i especialment alguna gent jove, molt vàlida i amb un gran -teòric ament- futur politic per davant, tingui la tentació de caure en actituds de control, o d’amiguisme, o properes als moviments de caràcter sectari. Cal obrir el partit i cal aprofitar a tothom què sigui vàlid, i molt especialment als millors, als més excel.lents, tant si ja han pres partit per una candidatura explícitament, com si encara no ho han fet, o com si no tenen cap intenció de fer-ho.
(Per cert, m’agradaria fer constar què ningú, cap membre del partit implicat directament amb una candidatura, m’ha demanat o n’hi tant sols insinuat ,explícitament o indirectament, que signés per cap candidatura. La qual cosa els hi agraeixo a tots molt sincerament.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!