Darrerament, ha tingut un cert èxit l’expressió del “català emprenyat” acunyada per un dels comentaristes “de moda” a l’actualitat: el corresponsal de La Vanguardia a Madrid, el Sr. Enric Juliana. El “prestigi” d’aquest comentarista i el “relatiu èxit” de l’expressió abans esmentada es deu, en una part considerable, a alguns polítics (o ex-polítics) i mitjans de comunicació que s’han dedicat a riure-li les gràcies. Un d’ells, el President Jordi Pujol, ha acabat essent-ne també una de les seves victimes, ja que algunes de les seves darreres declaracions han fet que alguns l’hagin considerat un dels paradigmes del “català emprenyat”.
En la meva modesta opinió, com el “seny i la rauxa” dels catalans/catalanes, el “català emprenyat” no és res més que un tòpic. Un tòpic amb “mala llet”. Si s’em permet citar un dels mestres (Josep Pla), lo del “català emprenyat” no és més que una gran “collonada”.
Els catalans ni som més assenyats ni tampoc més arrauxats que altres persones o altres pobles. Igualment pel que fa al grau d’emprenyament al que podem arribar. A Catalunya hi ha de tot com a tot arreu. Aixó si, als catalans/catalanes no som tontos i sobretot no ens agrada gens que ens tractin com si fóssim tontos, exactament igual que a la resta de persones i de pobles. No volem que “ens vulguin fer passar bou per vaca grossa”. Només volem el que és nostre: la capacitat de decidir el nostre futur com a país, com a poble, com a nació. I mentrestant, en el període en que haguem de compartir les nostres vides amb la gent de la resta de les Espanyes, volem les inversions en infraestructures que ens corresponen (segons una llei orgànica, per cert), un finançament just de la nostra autonomia sense la llosa d’un dèficit fiscal inmens, totes les competències que ens corresponen perquè són nostres, etc..
Com se’n diu d’aixó: que som exigents?; que som rigorosos?; que som seriosos?; que com que venim d’una cultura del treball, el risc i l’esforç ens agrada que la gent compleixi els seus compromisos i els seus contractes?.
Res a veure, ni de lluny, amb el “català emprenyat”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!