SENSACIONS

Una “notícia” de Vilaweb parla que hi ha una catalanofòbia lingüística més tènue, poc visible, però molt més impregnada, molt més estesa i poc respectuosa amb el dret dels catalans a usar la seva pròpia llengua. Fins i tot catalanofòbia involuntària  dels propis catalans.

I crec, tinc la sensació,  que el problema som nosaltres mateixos. La nostra pròpia…  manca de confiança? manca de valor? manca de respecte? manca d’autoestima?…  fa que, per exemple els nostres polítics, per fer-se senir, facin les declaracions públiques als mitjans de comunicació en format bilingüe. Primer en català i després en castellà. De manera malaltissa i institucionalitzada. Perquè pel català no hi ha traducció simultània, ni hi ha subtítols possibles. I per tant a la resta de l’estat no perceben que aquí parlem una llengua diferent.

A la resta de l’estat, sembla, creuen que això del català només és per tocar el potet, per fer-nos notar. I encara sort que en Pep Guardiola va normalitzar una mica l’ús del català en un món tant castellanitzat com és el del futbol. Caldria que els nostres polítics en prenguessin exemple.

Hi ha dos grans enganys quan es demana que es parli en castellà/espanyol. Un és que cal utilitzar el castellà per poder-nos fer entendre, ja que és una llengua molt més parlada al món mundial. Però per aquest mateix argument caldria utilitzar l’anglès o potser millor el xinès mandarí.

El segon gran engany és que l’ús del català és una manca de respecte cap a qui només parla i entén el castellà. Potser primer la falta de respecte és d’aquells que volem imposar la seva llengua per sobre de les altres.

He llegit la carta de Xavier Roig a un botifler, carta adreçada a aquells que ara pretenen que el castellà es també, des de sempre, llengua d’ús a Catalunya. Sembla que encara no hagin entès que tot ve del llatí i la diferenciació de les llengües no es fa en un dia.

Terrassa, cinc d’abril de 2015

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!