Fa un any i mig que necessito ulleres per veure-m’hi de prop. Segons quin cos de lletra ja no és apte per a la meva vista cansada i a l’hora de llegir qualsevol paper necessito accessoris òptics com el pa que menjo. Aquesta setmana, a la feina, se’m van desmanegar i no era possible fer-les aguantar sobre el nas a fi que fessin la seva funció. Tampoc era qüestió de fer bricolatge amb cinta adhesiva i apedaçar-les d’urgència: la trencadissa de la muntura era de consideració i hauria fet l’efecte d’haver sorgit d’una pel·li de Paco Martínez Soria.
Vaig sortir de l’oficina i em vaig encaminar a la farmàcia més pròxima per comprar-ne unes de senzilles per sortir del pas. Malament rai: faltava més de mitja hora perquè obrissin. Vaig recordar que en una ferreteria a pocs hectòmetres n’havia vist una bona pila feia poques setmanes, quan vaig anar-hi a comprar cargols. Allà només els en quedaven d’un número massa elevat per a la meva graduació. Tampoc.
De tornada cap al despatx vaig passar per davant d’un basar oriental i vaig entrar-hi a demanar si per ventura en tenien. Ja ho crec: em va atendre un dependent xinès que parlava un català excel·lent.
-De quin número les necessites?
-De l’u coma cinc.
-Mira aquestes…
-No en teniu cap sense tants daurats?
-Aquestes…
-Amb muntura negra ja m’agraden. Me les deixes provar?
-Sí, sí.
-Deixa’m algun paper, si us plau, per llegir de prop.
I m’allarga l’extracte bancari que tenia sobre el taulell, amb tots els moviments -càrrecs i abonaments- de la quinzena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I què? Van bé? Pensava que aquestes ulleres de basar eren “cuentus xinus”.