De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
Un país al cor.
Acabo d’enllestir la lectura d’Un país de butxaca, de Joan Daniel Bezsonoff. Me’l vaig fer dedicar per l’autor fa quinze dies i m’hi va posar “Per en Josep Maria, felicitant-lo pel seu bon gust literari. Visca Sant Jordi. JD, Girona, 23/04/2010”. Manuscrit amb una cal·ligrafia inequívocament francesa, que no sé pas si n’hi ha cap de rossellonesa.
En essència és un llibre d’amor. D’amor a una llengua, d’amor a un país i d’amor al seu padrí, Jean Montalat, el tenidor i transmissor d’una cultura i d’una parla que va anar d’un pèl que no es perdés en només un graó generacional. Els pares de Bezso, per activa o per passiva, per consciència jacobina l’un o com a víctima d’això mateix l’altra, havien renunciat a la militància catalana. El jove Joan Daniel, de la mà de l’avi, s’arrapa a la llengua i ja no la deixarà anar. Són pàgines intimistes: sensacions, relacions, fets familiars, detalls que han deixat petjada, amistats, llocs de pas… Una obra que es basteix a base de records i de la memòria dels ancestres.
Girona hi té un gran paper. Va ser aquí on va patir la caiguda de cavall crucial –com Sant Pau- i es convencé de manera definitiva que el seu país no era pas França sinó Catalunya. A Girona hi ve sovint. Una vegada –casualitat- el vaig veure arribar. Jo aparcava la moto a la riba de l’Onyar i va passar, amb un acompanyant, cap a la plaça de Sant Agustí. Feien cara d’haver deixat la votura en algun aparcament de la Copa. Hauria estat el moment de preguntar-li si ja tenia permís de conduir. Aquell permís, aquell bri d’idea que tant turmentava el padrí Montalat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Us transmet el meu cas particular ben assemblat del Joan Daniel. Sobre la reerència a Girona, en realitat amb el pas de la frontera.
Any 1974. Viatge amb el meu padrí al Vallès occidental. Padrí en la forma valenciana. No d’avi, sinó de bateig. Compra de mercaeries a Sabadell i Terrassa. Som castellans immigrats a València ciutat, els altres dos acompanyants valencianoparlants. Escapada a Perpinyà a veure pel·lis porno i jugar a la ruleta. En tinc sols 14, per tant no em deixen entrar. Al cinema feien ‘Le paradis du porno’….en acabat a Canet de la Marenda, al casino del vaixell encallat a la platja. A mi em deixen a planta baixa jugant a ‘La boule’ ells acaben i se n’anem a dormir. A l’endemà, bauixem a desdejunar davant del Castellet hi ha una ‘Brasserie’ .
Com cap dels 4 sabem un borrall de francès, els valencianoparlants diuen que ho faran el valencià, perquè és el que més s’assembla al frrancés.
Demanem cafes-en-llet i ensaïmades d’eixes rotllanes panses tan franceses.
El cambrer, espon el valencià, però amb un valencià diferent, demana si els dos valencianoparlants són de Barcelona, els dos amics nostres diuen:
– No, som de València.
El cambrer els respon:
-Bé, sí, però són catalans..
Al que els nostres acompanyants responen:
-No, som valencians, no catalans.
-Bo, però vostès parleu català……
Passegem pls envoltants i pel barri, que després he sabut de st. Jaume, i mon padrí descobreix que els sostenidors i calcetes que ell fabrica a València estan exposats en l’aparador d’una botiga de llenceria íntima. Desconeix com han arribat allà. Ell sap que hi ha desgravacions per exportació, tal com fa quan ho fa a Canàries. I s’encurioseix pel tema.
En tornar a passar per la frontera, que allà començà a ser sols una duana, de La Jonquera i vaig pensar que quelcom que hi havia allà, que no ens havien ensenyat a l’escola.
Encara trigaria prou d’anys (un lustre) a parlar en l’idioma de València i de Perpinyà. I amb ell, el país sencer. Des dels venedors de ‘sostens i braguetes’ de la Plaça Redona fins als gitanos de Perinyà.
st. Jaume
Gràcies i indispensa’m però no m’he pogut estar d’explicar-ho.