Cada any sóc un assidu del Saló del Turisme que fan al cap i casal. No és pas res de l’altre món. De fet, no deixa de ser res més que una sucursal i provinciana manera de voler copiar allò que a la capital del regne se’n diu el Fitur. Tot i això, no deixa de ser interessant veure quins països i quines ciutats tenen encara en compte Catalunya com a lloc on fer-se conèixer… Sempre és millor visitar algú que sap que, com a mínim, existim, que no pas d’altres que ni tan sols ens vénen a vendre les seves excel·lències.
I bé, et fas un munt de passejar i voltar amunt i avall buscant informació d’aquells indrets on et faria gràcia anar o d’aquelles agències de viatge que et criden l’atenció.
Ara bé… aquest any vaig patir un clafred que, sens dubte, em va deixar garratibat força estona… L’impacte emocional que em provocà va esta a punt de generar-me un autèntic espasme interior… No patiu pas… no em va arribar a passar… vaig utilitzar les tècniques d’autorelaxació més eficaces per no caure en l’esquizofrènia turística… I ara us preguntareu? Què li devia passar a aquest pobre home perquè li vingués aquesta activitat espasmòtica… Doncs una cosa ben senzilla, allà, plantat davant meu s’erigia, amb magnificència descomunal, l’estand de Renfe.
Hi havia, davant dels meus ulls atònits, un enorme tren de cartró pedra de color lila amb una forma que denotava una velocitat inamaginable, meteòrica, més enllà de la ment humana, una velocitat d’aquelles que a les Espanyes en diuen “de cojones” i que a Catalunya en diem de “pas de puça o de pas de pardal”. Sí, i tant, per la Renfe, velocitat meteòrica a Catalunya és sinònim de velocitat “a pas de puça o a pas de pardal” mentre que a les Espanyes la cosa, sens dubte, canvia i el sinònim que li és més escaient és el “de cojones” esmentat. Sota el tren de cartró pedra lilós una magnífic taulell de color blanc amb dues amables senyoretes que repartien boniques bossetes de plàtic de color blanc i lila amb el lema: “Un tren de valores”. Les noies demostraven un entusiasme inusitat davant de l’allau de cercadors inacansables de bosses de plàstic, pràctica molt estesa en aquest tipus de salons on reculls un piló de propaganda. L’estand, amb tota la seva magnificència incomparable, en feia dos, tres o fins i tot quatre vegades més que molts dels estands de moltes ciutats i països que s’havien apuntat al Saló.
De seguida, vaig comprendre la necessitat d’aquell estand, sí, ho vaig entendre de seguida, fer conèixer als catalans i catalanes què ràpid i bonic és viatjar amb aquell tren de cartró pedra de color lila per les vies del nostre país. I, d’altra banda, que bonic i ràpid és viatjar per les Espanyes amb trens de veritat i no de cartró pedra. Una bonica metàfora, una bonica il·lusió de com ens tracten als viatgers i viatgeres catalans i catalanes, com a figuretes de cartró pedra en bonics trenets de cartró pedra.
Després d’aquest èxtasi congnitiu, em va venir un altre pensament d’aquells que et fan rumiar una bona estona. I aquell descomunal trenet de cartró pedra, aquelles magnífiques bossetes, aquells taulells de “florexpan“, aquelles pantalles de plasma, aquelles llumetes de color lila, aquelles boniques senyoretes i aquell espai meravellós… quan havien costat a les arques del pressupost de l’Estat? Quants diners s’havien gastat en aquell magnífic aparador dels excel·lents serveis de la nostra estimada Renfe? Oh, vaig patir un altre èxtasi, però aquest no va ser cognitiu, sinó va ser si em permeteu l’expressió de cabrejat “de cojones”.
I és que, com no… després d’aquella amalgama d’emocions fortes vaig sortir pitant a buscar el tren de la Renfe per anar a cap a Girona. No us he pas de dir com va anar la cosa, vaig trobar-me, efectivament, amb el tren de cartró pedra lilós que havia vist feia no res. I sí, al·leluia! El tren de cartró pedra lilós, ple a vessar, va arribar amb més de mitja hora de retard a Girona.
Us ho havia dit que la lliçó d’avui era de gramàtica. En efecte, ho és, de sinònims i antònims, i com no podria ser de cap altra manera, Turisme no és sinònim de Renfe sinó l’antònim absolut. Ho proposaré al proper diccionari que facin a l’Institut d’Estudis Catalans, segur que estaran d’acord amb mi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!