La pregunta amb resposta: Quant de temps de vida li queda?
Sí. sento dir-ho i cada vegada que hi penso em fa molt de mal: la llengua catalana se’ns està morint.
Quant de temps de vida li queda depèn de l’àmbit lingüístic del qual parlem…i de la meva experiència personal en conec dos: el lloc on visc – Girona – i el lloc on treballo – Barcelona -.
La situació a Barcelona i la seva àrea d’influència és catastròfica per no dir més aviat de "tsunami" demoledor. La presència de la llengua com a vehicle de comunacació oral no deu arribara tot estirar al 15-20 per cent de la població – si hi arriba – i en determinats barris o ciutats de la perifèria la proporció no deu arribar al 5 per cent. La part de la població que encara el parla – o més aviat l’intenta parlar -pràcticament no el pot exercir públicament de forma normal perquè sempre que l’utilitza en qualsevol lloc li responen en castellà de manera que el seu ús es reclou als àmbits interpersonals -familiars, laborals, amics i coneguts dels catalanoparlants-. I això només cal comprovar-ho pel carrer… caminant per Barcelona hom es pregunta si realment es troba a la capital de Catalunya. Ni tan sols les noves generacions educades en català el fan servir… i és que no m’han atès mai en català en cap restaurant ni en cap bar de la ciutat comtal… i, evidentment, em pregunto… sóc una espècie en extinció? La resposta és clara: sí, en extinció i a marxes forçades.
A la ciutat de Girona la situació no deixa de ser cada vegada pitjor. De ser llengua hegemònica pràcticament en tots els àmbits de la vida social es comença a notar una situació de perill greu que fa posar els pèls de punta. L’arribada massiva d’immagració que només s’expressa en un castellà adust ha tergiverssat les tornes. Evidentment, aquesta nova immigració si aprèn alguna llengua és el castellà.
Però… la pregunta continua essent sempre la mateixa. De qui és culpa aquesta situació? I aquesta pregunta la vull respondre fent una crítica incisiva i contundent a aquells baluards que – en principi – haurien de garantir que la presència del català en la vida quotidiana fos normal…i ho sento… però li ha tocat, en primer lloc, al vehicle de comunicació de masses – i únic – en català: TV3.
I les preguntes i reflexions que jo i la majoria de catalanoparlants ens fem són diverses:
– La qualitat lingüística de la programació de TV3 és pèssima. Sí… ho he de dir… qui ha acomiadat als lingüistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Barbarismes a dojo als telenotícies són el pa de cada dia, calcs del castellà a tort i a dret, entrevistats que només parlen en castellà… La situació més patètica és la dels anuncis. Ara, fins i tot, els emeten bilingües (un trosset en català i l’altra en castellà). Algú ha vist un país on la seva televisió nacional emeti publicitat en un altre idioma? Cal convidar a una televisió pública en català a gent que viu aquí i no s’expressa en la llengua pròpia? Què està passant a can TV3 és una incògnita, però l’evident és que TV3 ha deixat de ser una televisió que emet en català i ha passat a ser una televisió bilingüe. En conseqüència, ja no hi ha cap televisió que emeti íntegrament el català tota la programació. El català, per tant, ha deixat de tenir un mitjà de comunicació tan important com la televisió com a eix vertebrador… que Déu ens agafi confessats…!
– El segon a rebre serà el Govern de Catalunya… Mai, i dic, mai en la història d’aquest país en l’època democràtica havia vist que la publicitat institucional del Govern de la Generalitat es fes en castellà. Però, aquell que hauria de ser el govern que donés suport a una llengua ja de per si tocada de mort, es dedica, ara, a integrar els nouvinguts amb campanyes en llengua castellana. Magnífic… això és promoure la normalització lingüística del català… En definitiva, ni tan sols el Govern de la Generalitat de Catalunya es creu que el català sigui vehicle de comunicació normal amb els ciutadans d’aquest país… i jo que m’havia fet tantes il·lusions.
Aquests en són dos exemples clars de l’abandonament progressiu de la utilització de la llengua per part d’aquells que han de servir per donar-li el suport institucional que necessita. A poc a poc, com una taca d’oli aquesta nova política es va estenent i deixa tirats a la mà de Déu aquells pocs éssers estrambòtics que utlitzen una llengua tocada ja de mort.
Ara ja m’he desfogat una mica… demà continuaré… aquesta només és la primera part!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!