El dret del consum des de Girona

Avui ha estat el primer dia que he fet servir l’arxiconegut Bicing barceloní. Però, malaurament, també m’ha quedat clar que el telèfon d’incidències me l’hauré de gravar dins de l’agenda del telèfon mòbil a l’apartat de Favorits…

Arribo a l’estació de Bicing de la plaça de les Glòries – Meridiana a les 8.15 del matí. Hi trobo tres bicicletes. Dues estan completament inservibles – a una li manca la cadena i l’altra té la cadena del tot treta -. Passo la targeta i em diu que n’agafi una… evidentment… la que queda. Però ep! Constato que està en pitjor estat que les altres dues… Vinga, doncs, primera trucada al telèfon d’incidències. Això sí, molt correctes i molt amables… que quan les coses es fan bé també s’ha de dir.

Surto de treballar a dos quarts de sis i vaig a buscar-ne una a l’estació de Sancho d’Àvila – Pamplona. Aquí n’hi ha forces però veig que almenys hi ha cinc o sis ancoratges que estan inservibles. Poso la targeta i me’n dóna una… però ups! un altre cop. Intento pujar el seient i res de res… baixa i torna a baixar… Tinc pressa de manera que penso que el millor serà anar amb el seient abaixat com si portés una bici Harley! Hi circulo amb normalitat i això sí… pel camí trobo un seguit de sotracs (molt bonics i molt decoratius… per cert) que l’Ajuntament de Barcelona ha decidit no reparar per donar més glamour al barri (sí és que en té algun). Arribo al punt d’ancoratge de davant de l’estació del Clot – Aragó… Intento ancorar la bicicleta i ups! nou problema… s’ha girat completament el punt d’ancoratge de manera que és impossible col·locar-la bé. Em manquen deu minuts per agafar el tren i començo a patir. Truco un altre cop al servei d’incidències (al final em coneixeran i tot) però la musiqueta dura i dura i m’informa contínuament que les línies estan ocupades. Passen cinc minuts… evidentment, em comença a sortir una suor freda només de pensar que he d’agafar el tren en cinc minuts. Però res de res… la musiqueta sona que sonarà i de tant en tant m’informen que totes les línies estan ocupades… Cony… penso… que truquen tots els usuaris? … perquè si en deu minuts no m’han pogut atrendre…

Definitivament, perdoneu l’expressió, em cabrejo i començo a dir renecs… Em manquen cinc minuts perquè surti el tren. Així que decideixo deixar la bicicleta, com puc, mig ancorada i desancorada. Mentre faig això continuo a l’auricular del mòbil esperant que m’atenguin. Ja fa més de 10 minuts que espero… Entro a l’estació, passo el tiquet, baixo les escales, faig tota l’andana fins al final i espero que arribi el tren (per sort encara manquen 3 minuts perquè arribi). Arriba i jo encara sóc a l’auricular del mòbil… Ja fa més de 15 minuts i ningú em respon… Totes les línies estan ocupades.

Pujo al tren. Evidentment, com a símbol de garantia de qualitat dels serveis que presta, Renfe m’ofereix un tren completament al límit de la saturació. Hi ha sis unitats. A les tres de davant, al tercer vagó, no hi funciona l’aire condicionat. Fa una calor tan insuportable que tothom ha emigrat a d’altres vagons. Al final m’he d’asseure a un seient plegable del passadís i encara he tingut sort… perquè els que vénen darrera meu s’han d’asseure a terra. Però jo… continuo amb la meva orella a l’auricular… Ja han passat uns 25 minuts (sort que el telèfon és gratuït)… Finalment, al·leluia! una veu femenina m’atén molt cordialment i em soluciona – aparentment – la qüestió.

Conclusió del primer dia d’ús del Bicing: Servei deficient… a veure si demà puc dir una altra cosa diferent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!