El dret del consum des de Girona

Després de la feina marxo, com cada dia, d’allò que en diuen la capital de Catalunya. Surto de l’oficina i veig un rètol ben gran de l’Ajuntament de Barcelona. Sí… d’aquests que promocionen a bombo i plateret qualsevol fira, esdeveniment o inauguració pagada amb els impostos de tots… L’observo detingudament… i constato que, en efecte, no es troba redactat en la llengua pròpia del país en el qual visc… Bona manera d’integrar els nouvinguts a la cultura catalana… Travesso el semàfor… al costat meu passa un bon piló de gent. Ningú i torno a repetir… ningú parla en català. Em començo a plantejar si m’he equivocat de ciutat i la Renfe m’ha enviat a Guadalajara sense adonar-me’n. Continuo el meu camí i passo per davant d’un bar – bé… si se’n pot dir bar – on assentat a davant de la porta hi ha un hooligan borratxo amb el cap cot. Al davant seu quatre o cinc hooligans més no paren de beure cervesa. Bé, m’equivoco no paren de veure cerveza perquè la carta només està escrita en castellà i anglès. Llavors sí que penso que l Renfe m’ha enviat a Gibraltar i encara no me n’havia adonat. Travesso el pas de vianants… un senyor que pels seus trets físics diria que és magrebí em pregunta molt educadament amb un castellà díficil d’entendre: dónde está la calle Tarragona? Amb signes i mig xapurrejant català i castellà li ho indico. El pobre senyor, que semblava que havia arribat per primera vegada a una gran ciutat, em diu repetidament: Gracias, gracias. Jo li contesto, en català, que de res i que vagi molt bé… el probre no sembla entendre’m, em fa una cara estranyada i se’n va. Arribo a davant de la porta de l’estació de Sants, un lloc on hi ha tanta merda  per metre quadrat acumulada que fa goig veure com els turistes fins i tot se n’aparten. A la parada dels autobusos, qui sigui el competent… que no ho sé… ha col·locat un rètol on indica que els taxis ja no s’aturen allà sinó que ho fan en un altre lloc. El cartell indica el següent: La parada de taxis ha sido trasladada a la plaza Joan Peiró. Ho torno a mirar per segon cop i si, en efecte, no hi constato cap traç de la llengua pròpia del país. Sembla que fins i tot el català s’hagi d’amagar als turistes. M’entra mal de panxa i un cabreig considerable. Sí, sóc a Guadalajara… no estava pas equivocat. Entro a l’estació no sense abans haver fumat tot el fum dels porros del regitzell d’éssers que estan tirats per terra davant de la porta (he dit porta…? si no hi ha ni vidre…).Em dirigeixo al plafó on s’indica quines tartanes et porten cap a Girona. Copso de seguida que la tartana en qüestió es troba a la via dotze. Per megafonia sento com repetidament ho anuncien… cap vegada en català. A la porta de la baixada s’hi han col·locat dos senyors: un home i una dona – que de revisors no en tenen res – que se’m dirigeixen a mi: el biyete, po favo. No és pas que m’hagi deixar la r… no…és que m’ho han dit tal com ho he escrit. Els l’ensenyo, m’obren la cinta i em deixen passar. Baixo i entro a la tartana que ens han posat i que se suposa que ens ha de portar a Gerona. M’assento i em faig la següent reflexió: Sóc un ésser en procés d’extinció…i maluradament no puc dic que hagi estat a la capital de Catalunya… no he vist cap rastre que la pugui diferenciar de Guadalajara.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!