Josep M. Cervelló
llibreta de camp
Una manifestació frontissa
Només situar-me dins la manifestació a l’alçada de la plaça Catalunya, em passa pel costat, amb posat seriós, el president Pasqual Maragall, la gent se’l mira sense comentaris fins que no s’allunya. Uns nens emocionats criden: Mira, el de Polònia! i tothom somriu i es posa a comentar la jugada. Curiós itinerari del personatge que va voler reinventar el federalisme, seguint la més autòctona tradició del socialisme català i que ha passat de l’entusiasme del “ara ens escoltaran perquè tenim a Madrid un govern amic” a la decepció pel govern Zapatero reduït a un hábil encantador de serps. Espanya ( per què cada vegada que escric aquest mot, l’ordinador me’l canvia automàticament per Espanta?) no és federalitzable, de fet Espanya no pot ser diferent del que és ara, no hi ha una altra Espanya possible. Ells ja hi estan bé i el nostre malestar crònic no afecta el seu metabolisme sinó és en positiu, ja que el lligar curt a Catalunya forma part de la cultura política espanyola de dretes i d’esquerres i és un element fonamental de cohesió nacional-espanyola. En el debat de l’estatut de l’any 32, expliquen que després d’una intervenció del socialista Largo Caballero, el diputat Joan Comorera va contestar: Largo Caballero és un socialista espanyol. Ha parlat l’espanyol o el socialista?. Si heu llegit la premsa afecta de Madrid com el País, si heu sentit el portaveu socialista J. Blanco, o la vicepresidenta Fernandez de la Vega, ja veureu que no volen entendre el significat de la grandiosa manifestació de dissabte. El PSC, sense possibilitats d’una política pròpia es rendeix a les necessitats electorals del PSOE, pagant un alt preu pel que fa a la confiança en el seu projecte per part de molts sectors de la població catalana i creant dissencions interiors, potser poc significatives pel que fa l’aparell orgànic però importants com a imatge: en Jaume Sobrequés i el Xavier Rubert de Ventós aguantant pancarta o els consellers Nadal i Castells patint per ser portats al terreny comú de l’unionisme amb el PP com a únic argument per no anar a la manifestació. Aquesta manifestació pot marcar en el col.lectiu social un punt d’inflexió, la manca de resposta i de consideració a la reclamació cívica però contundent de centenars de milers de catalanes i catalans al carrer, ens duu a un terreny en que el sobiranisme obté una idea global de país, més social i pren la iniciativa de la defensa col.lectiva més enllà de les reivindicacions culturals, lingüístiques del nacionalisme tout curt . I no cal ser massa recargolat per veure que això representa una victòria estratègica per a ERC que ha guanyat aquest debat ideològic i pot veure vindicada, si se sap explicar bé, la seva tàctica d’aliança governamental. Caldrà però que ERC també entengui el paper de la societat civil i dels moviments socials i que un dels malestars que expressen també és la manca de comprensió o la perplexitat davant alguns fets o debats protagonitzats a l’interior i a l’entorn de la referència institucional de l’independentisme creixent.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tal com analistes qualificats han destacat, un dels fets importants de la manifestació, ha estat l’excelent convivència de gents de tot origen, condició i filiació política en una àmplia reivindicació comuna. La sensibilitat nacional, per una vegada, s’ha sobreposat a la sensibilitat partidista.
El seu anàlisi, lamentablement i en la meva opinió, ja no segueix l’exemple del poble. Vostè, petit càrrec d’ERC, ja hi veu en la manifestació un argument per defensar una victòria estratègica dels seus, i una possibilitat de vindicació de la tàctica d’aliança governamental, que ha estat contestada per una part de la militància i dels votants gens menyspreable.
Permeti’m que li digui que a l’hora de fer balanços, tots els partits sabran treure arguments i vindicacions de l’èxit de la manifestació, de l’èxit de la mobilització, quan el que el poble ras i curt espera, és que els partits es barallin no per apropiar-se dels actius i de les rendibilitats de la gent al carrer, sinó per veure qui és més fidel als propòsits del poble mobilitzat, qui fa propostes més encertades per aconseguir el nostre alliberament.
Hi hagut moments que m’he plantejat el fer-me militant d’alguna formació política, perquè haurien de ser els partits els camins normals de participació de la gent que tenim inquietuds sobre els nostres afers col·lectius, però quan veig que persones tan vàlides com vostè, malgrat que endevino la seva major bona fe, cauen en errors com el que li comento, rectifico i em proposo mantenir-me al marge d’aquesta sopa partidista que no ens porta enlloc.
Davant de l’evidència del frau dels estats que ens haurien de protegir, l’independentisme creixent és mèrit de tota la nació, no de cap partit per més nacional que sigui. I des d’aquesta òptica poc simpàtica pels partits, la mesquinesa en l’apropiació de mèrits nacionals per part de parts del cos social, resulta alarmant quan encara no s’ha iniciat l’etapa de sacrificis personals i col·lectius que sense cap dubte haurem de travessar per guanyar la nostra llibertat. Ara el mèrit es preparar psicològicament i materialment al nostre poble per superar amb èxit l’agudització de les hostilitats de l’Estat, el seu menyspreu encara més explícit, la seva determinació per exterminar-nos i ofegar-nos. I naturalment el demèrit és actuar irresponsable-ment per mantenir el poble dividit i distret en batalletes inútils i infantils l’únic objectiu de les quals és esgarrapar una dotzena de vots de la gent més simple en les properes eleccions.
Ja em perdonarà el xàfec però llegint-lo, malgrat estar en sintonia amb moltes de les coses que diu, justament per això no m’he pogut estar de fer-li un toc d’atenció que hagués desitjat més amable, però que toca al meu entendre el punt clau del moment actual i espero justifiqui la meva poca traça discursiva.