Josep M. Cervelló

Fa setanta anys que van matar la república. La República catalana del 14 d’abril ja havia sofert greus mutilacions pocs dies després de ser proclamada ja que els republicans espanyols eren més espanyols que republicans, però malgrat tot Catalunya va viure una època, fugaç però intensa de transformacions socials i polítiques, portant al límit el petit marc autonòmic que li va concedir Espanya. El paradigma republicà va ser potser l’escola, la increïble tasca dels mestres de la República, de l’escola Nova unificada, on els nens i nenes que venien d’escoles autoritàries, academicistes, espanyolitzants, es van trobar en un espai d’educació i llibertat. El meu pare encara em recordava l’altre dia que va passar d’estar en una aula amb pupitres individuals cara la tarima del mestre a una aula amb taules compartides, on els alumnes es miraven, compartien material escolar i s’educaven en cooperació, unes taules on sempre hi havia un petit centre de flors.  Tot va acabar a sang i foc, no van deixar crèixer aquella experiència de democràcia, llibertat i catalanitat, però el fet que avui tot plegat encara sigui viu en molta gent que no vol perdre’s en la desmemòria que ens han vogut imposar i que l’horitzó d’una república catalana estimuli tanta gent jove vol dir que la llibertat republicana no ha estat ni és un somni, sinó una opció, difícil però tossuda que lidera l’independentisme cap el futur.