Josep M. Cervelló

S’ha consumat ja el primer acte de l’aprovació parlamentària de la Llei d’Educació de Catalunya. S’ha cercat l’acord entre PSC, CiU i ERC perquè  diuen que és una llei de país, quan en realitat no pensa en el país sinó en els partits. Si fos una llei de país hagués cercat en primer terme el consens amb la comunitat educativa i s’hagués estat més receptiu al que deien els mestres que han fet tres vagues exitoses contra la LEC en un any. El cert és que només és una llei pensada per a l’alternança política entre el PSC i CiU al govern, prou ambigua en alguns punts per a que qui governi la pugui fer anar per una banda o per l’altra. És una llei per al bipartidisme, en la qual ERC dóna gratuïtament un xec en blanc, ja que ni controlarà el seu desplegament des del govern ( actual o futur) ni li queda base social dins la comunitat educativa per  a fer de contrapunt. El gran argument és que s’ha blindat la immersió lingüística per llei davant el perill d’un decret espanyol que imposava la tercera hora en castellà, encara que la mateixa llei, en el seu títol lingüístic preveu la possibilitat d’escollir el castellà com a llengua d’aprenentatge  en el primer any d’escolarització. La temptació de convertir el títol II de la Llei en tota la llei és encoratjadora, donada la reacció del PP i de diaris com El Mundo, però la realitat és que és el mateix departament d’Educació qui retalla, per exemple,  una hora de llengua catalana al batxillerat l’any vinent.

Fa anys, es deia que la millor llei lingüística seria una bona llei urbanística, al.ludint a l’efecte dels barris guetto impermeables al català. Aplicada aquesta idea a l’educació hauríem de dir que la millor politica lingüística escolar és una bona escola pública. ERC s’ha volgut singularitzar per marcar una línia vermella que no es podia traspasar: el retrocés del català a les aules. Totalment d’acord ( imagineu, sóc el responsable al meu sindicat de la comissió lingüística i de relacions amb els sindicats STE del País Valencià i STE de les Illes, representant d’USTEC a la Plataforma pel Català a l’Escola, formada precisament en contra de la tercera hora en castellà,,,) Però no he sentit cap mostra igual de fermesa a Esquerra davant del fet que milers de demandes no tenen la plaça promesa a les escoles de persones adultes, on podrien aprendre el català, no he sentit cap rebuig a la desaparició dels batxillerats nocturns, que donaven una segona o tercera oportunitat a gent treballadora o que havia tingut dificultats i havia abandonat els estudis, no he sentit res contra els concerts d’elite, que segreguen per “ideari”, fins i tot que separen nens i nenes i que cobren quotes per tal d’allunyar pobres o immigrants de les seves exclussives instal.lacions. Curiosa manera d’afrontar una crisi econòmica com l’actual, en què s’estan retallant els pressupostos per als centres públics, que no estan dotant amb el professorat necessari, on s’estan tancant grups i s’hi està eliminant el batxillerat nocturn, plantejar-se desviar encara més diners per afavorir els comptes dels centres privats més el.litistes és un atemptat contra la integració social que provocarà la consolidació i l’augment de la fractura social a l’educació.

Esquerra fa de convidat de pedra en aquest festí entre PSC i CiU que obre més mercat a l’escola privada, bona part d’ella religiosa, via ampliació de concerts als ensenyaments no obligatoris, a preescolar, a batxillerats, als cicles formatius. La creació d’un Servei Educatiu ( ja no Servei Públic Educatiu, que deia el pacte Nacional) no comporta la desaparició de la doble xarxa público-privada, en tot cas l’emmascara, la pretesa gratuïtat no equipara, ja que posa en un pla d’igualtat en drets però no en obligacions l’escola pública, que escolaritza tothom, i les privades més elitistes, que fan trampa i que mantenen privilegis, ja que segons el redactat la llei, l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials i de condicions socials desafavorides no serà condició necessària ni obligatòria, només condició preferent, que els centres privats podran mantenir un carácter diferenciador i itineraris patronals o d’adscripció lliure a l’hora de matricular,  determinat per un suposat “caràcter propi” o “ideari” del centre. Finalment, quan es determina per llei que els centres podran autofinançar-se amb donacions i llegats, s’està abandonant l’escola pública a la seva sort i l’educació ja no és entesa dins les polítiques per a la igualtat d’oportunitats.

La direcció d’Esquerra no només s’equivoca, torça el seu ideari republicà i deixa anar llast abandonant i menystenint molta feina de militants a les aules, a l’esquerra pedagògica i als sindicats. Em proclamo dissident i no sotmetré la meva consciència a cap consideració de polítiques de saló ni a equilibris de govern, i no si val treure l’espantall del PP per fer una lectura pel broc gros de la llei. La meva dissidència no em fa un nàufrag, no sóc l’únic, molts militants i simpatitzants hem coincidit a les manifestacions i a les vagues d’aquests darrers mesos i ho seguirem fent.  Ahir en parlava amb un militant d’ERC, director d’una escola pública, persona activa en els moviments de mestres i m’explicava la seva consternació i el sentiment que s’havia menyspreat la seva dedicació social i militant de molts anys. Em deia: seguiré treballant per l’escola pública catalana, donant la cara com a militant d’Esquerra, perquè jo i el que penso som tan Esquerra com el qui més. La nostra dissidència no és important ni molesta massa, els embolics a Esquerra mai no han vingut per  qüestions com aquesta, tan carregada d’ideologia.