Josep M. Cervelló

Demà, 14 d’abril, dia de la República es farà un just homenatge a una persona cabdal en la història de l’independentisme català: Jaume Martínez Vendrell, fill de la Colònia Güell. A l’exposició sobre els inicis d’ERC a Sant Boi que va organitzar la secció local d’ERC ja citàvem la influència que va tenir en Jaume Martínez en el que anomenàvem triangle separatista del Baix Llobregat: La Colònia-Sant Boi-Sant Just Desvern. Amic i company inseparable del nostre Joan Sardà va ser amb ell element clau de la formació del FNC i de la resistència armada al franquisme. Ja era hora d’aquest homenatge a la Colònia Güell que tant va estimar. A Sant Boi, ERC va aconseguir el compromís d’edificar un monument als santboians i santboianes que van viure i defensar la república del 14 d’abril i de dedicar el nom d’un carrer al darre alcalde republicà de Sant Boi, en Gaietà Mestres. Estem a l’espera que una i altra cosa siguin realitat ben aviat. És una espera tossuda i activa dels qui ens sentim hereus de l’impuls vital, social i polític d’aquella generació republicana.

Si voleu saber més sobre en Jaume Martínez podeu segir llegint

Demà dissabte, coincidint amb el 76è aniversari de la proclamació de la II República, se celebra a la Colònia Güell un homenatge a un independentista que forma part de la memòria i l?ànima política i social de la colònia Güell. Es tracta de Jaume Martínez Vendrell (1915-1989).
Ja de ben jove va militar al grup Nosaltres Sols! I durant la guerra va participar en el desembarcament a Mallorca, juntament amb la Centúria Rafael Casanova, formada per cent voluntaris santboians d?ERC i Estat Català, entre els quals hi tenia bons amics com en Joan Sardà. Ern els primers moments de la guerra i la revolució, en Jaume Martínez va formar part del comitè que va detentar el poder municipal a Santa Coloma de Cervelló. Més tard va ingressar a l?Escola de Guerra i va anar a lluitar com oficial al front d?Aragó, sempre a primera línia. Va participar a la batalla del?Ebre com oficial  del 1er grup d?obusos Wickers. A la retirada del 39 va ser hospitalitzat però veient que els franquistes arribarien en poc temps al Baix Llobregat va donar-se ell mateix l?alta i va anar a casa a posar en ordre les coses i amagar armes i papers. A la seva marxa cap a l?exili va passar per Sant Boi, on es va acomniadar de la seva dona a la plaça de l?Església. Les fermes conviccions que tenia el portaven a intentar-ho tot, a no donar res per perdut. Així, es va evadir quan va ser fet presoner durant la guerra i es va escapar també del camp de concentració de Sant Cebrià un cop acabada. Als camps d?Agde i Sant Cebrià es va trobar amb els companys de la Colònia i de Sant Boi qe militaven a ERC o a Estat Català i Nosaltres Sols, entre ells en Joan Sardà de Sant  Boi, amic que va ser inseparable en totes les aventures i militàncies polítiques de l?exili, les xarxes de pas de fronteres i la clandestinitat a l?interior. Retornats a Catalunya comencen a configurar la resistència. Així, retorna clandestinament a Catalunya i participa en la fundació del Front Nacional de Catalunya el 1940 a París, organització en què més tard es faria càrrec de l?aparell militar. Intensament actius també amb la resistència francesa als nazis durant la II guerra mundial i al mateix temps fent accions de propaganda com penjar senyeres al port de Barcelona o a la Sagrada Família, en la fase més dura del règim franquista.
Detingut i empresonat del 1946 al 1952, es reincorpora al FNC fins el 1965. Poc després, i per encàrrec de Batista i Roca, engega de nou una organització armada per lluitar per l?alliberament de Catalunya. La policia el va vincular a l?ensinistrament, l?any 1974,  dels elements  l?Exèrcit Popular Català (EPOCA) que a partir de 1979 van engruixir les files de Terra Lliure. El 1979, ja amb 64 anys, és de detingut novament, fins el 1980. L?any següent torna a ser condemnat però es troba a l?exili. Finalment, sentint-se malalat i volent morir a la seva terra es presenta voluntàriament a l?Audiencia Nacional de Madrid el 1988 i el reclouen altra vegada. Després d’estades a diferents hospitals penitenciaris va poder morir a Barcelona el 26 de novembre de 1989. Va tenir el consòl de ser atès a l’hospital clínic de Barcelona pèr una infermera que era dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans que va procurar per la seva dignitat i per les darreres comunicacions polítiques que va fer en els seus darrers dies. Personalment vaig tenir el goig de conèixer el Jaume, la seva dona, l?Angels, i alguns familiars seus quan els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, organització de solidaritat de l?independentisme, el va defensar en el que es va anomenar ?Cas Batista i Roca?, fent omnipresent a tots els Països Catalans el lema de ?llibertat patriotes catalans?.  A la seva sortida de la presó vam organitzar una rebuda a la Colònia Güell massiva i emotiva.

L?acte d?homenatge tindrà lloc demà, 14 d?abril, al carrer Claudi Güell de la Colònia Güell a dos quarts de dotze del migdia.