Des del meu criteri

L’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Barcelona, 2012) es va morir ahir. Molt lligada als moviments polítics i socials durant la guerra del 36-39, s’afilià al partit comunista. Al final de la guerra s’exilià, i de l’any 1939 al 1971 va residir a l’Amèrica Llatina, a Txecoslovàquia i a França. Es va casar clandestinament amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Un dels seus fills és l’escriptor Sergi Pàmies. Després de l’exili, quan va tornar a Catalunya, es dedicà a escriure: novel·la, dietaris, narrativa, articles i reportatges. Entre les seves obres més destacades hi ha ’Testament a Praga’, premi Josep Pla 1970, i ’Gent del meu exili’ (1975). La seva obra, testimoni viu de la guerra civil i de l’exili català, es mou entre la novel·la i la memòria. Pàmies va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001 (era la segona dona que el rebia, després de Mercè Rodoreda).

Atreta per l’actualitat, sobretot política, va col·laborar en diversos mitjans (Avui, Presència, Serra d’Or, El Temps, Catalunya Ràdio). I algunes de les seves col·laboracions foren editades en sengles volums, com ara ’Opinions de dona’ (1983) i ’La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques’ (1999). Teresa Pàmies va ser un referent per a moltes dones nascudes durant la dictadura franquista.

En guerra!

L’any 2005 Teresa Pàmies va publicar ’Estem en guerra. Escrits 1936-1939’ (Cossetània), un recull de bona part dels escrits, discursos, declaracions i reportatges que havia fet durant els anys de la guerra. Al pròleg, hi explica que als disset anys havia deixat Balaguer i l’ofici de modista per poder militar activament: ‘Jo era elegida secretària femenina de l’Executiva de la JSUC i directora del nostre setmanari Juliol, quan la redacció formada per nois anà al front’. Els curadors de l’obra destaquen el valor d’aquests escrits perquè mantenen l’energia i l’emoció d’aquells moment. És per això que s’allunyen de la reflexió que Teresa Pàmies ha fet sobre la guerra en alguns llibres seus com ‘Quan érem capitans’ i ‘Quan érem exiliats’. Diu l’escriptora: ‘Rellegir els meus escrits d’aquella etapa, les meves arengues als mítings d’agitació, les opinions expressades francament en entrevistes publicades per la premsa catalana, espanyola i estrangera, dóna la mesura de les limitacions culturals, teòriques i organitzatives dels dirigents de la JSUC, però també demostra l’entusiasme, la voluntat, la generositat i l’autenticitat dels nostres ideals.’ I continua: ‘És el conjunt dels testimonis escrits o evocats oralment que permet reconstruir la peripècia de la meva generació, que jo assumeixo, fins i tot allò que avui no diria, ni escriuria, ni pensaria.’

(…)

Font: Vilaweb

L’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Barcelona, 2012) es va morir ahir. Molt lligada als moviments polítics i socials durant la guerra del 36-39, s’afilià al partit comunista. Al final de la guerra s’exilià, i de l’any 1939 al 1971 va residir a l’Amèrica Llatina, a Txecoslovàquia i a França. Es va casar clandestinament amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. Un dels seus fills és l’escriptor Sergi Pàmies. Després de l’exili, quan va tornar a Catalunya, es dedicà a escriure: novel·la, dietaris, narrativa, articles i reportatges. Entre les seves obres més destacades hi ha ’Testament a Praga’, premi Josep Pla 1970, i ’Gent del meu exili’ (1975). La seva obra, testimoni viu de la guerra civil i de l’exili català, es mou entre la novel·la i la memòria. Pàmies va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001 (era la segona dona que el rebia, després de Mercè Rodoreda).

Atreta per l’actualitat, sobretot política, va col·laborar en diversos mitjans (Avui, Presència, Serra d’Or, El Temps, Catalunya Ràdio). I algunes de les seves col·laboracions foren editades en sengles volums, com ara ’Opinions de dona’ (1983) i ’La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques’ (1999). Teresa Pàmies va ser un referent per a moltes dones nascudes durant la dictadura franquista.

En guerra!

L’any 2005 Teresa Pàmies va publicar ’Estem en guerra. Escrits 1936-1939’ (Cossetània), un recull de bona part dels escrits, discursos, declaracions i reportatges que havia fet durant els anys de la guerra. Al pròleg, hi explica que als disset anys havia deixat Balaguer i l’ofici de modista per poder militar activament: ‘Jo era elegida secretària femenina de l’Executiva de la JSUC i directora del nostre setmanari Juliol, quan la redacció formada per nois anà al front’. Els curadors de l’obra destaquen el valor d’aquests escrits perquè mantenen l’energia i l’emoció d’aquells moment. És per això que s’allunyen de la reflexió que Teresa Pàmies ha fet sobre la guerra en alguns llibres seus com ‘Quan érem capitans’ i ‘Quan érem exiliats’. Diu l’escriptora: ‘Rellegir els meus escrits d’aquella etapa, les meves arengues als mítings d’agitació, les opinions expressades francament en entrevistes publicades per la premsa catalana, espanyola i estrangera, dóna la mesura de les limitacions culturals, teòriques i organitzatives dels dirigents de la JSUC, però també demostra l’entusiasme, la voluntat, la generositat i l’autenticitat dels nostres ideals.’ I continua: ‘És el conjunt dels testimonis escrits o evocats oralment que permet reconstruir la peripècia de la meva generació, que jo assumeixo, fins i tot allò que avui no diria, ni escriuria, ni pensaria.’

(…)

Font: Vilaweb