miozz mirades

No suporto el Dr. Hause per arrogant i pel poc tacte humà que gasta, però de vegades voldria ser a les seves mans per assegurar-me que algú investiga perquè em passen les coses que em passen. Nodreixo poc aquest calaix, no pas perquè no en tingui ocasions – massa! – sinó perquè em cansa. De fet estic per eliminar-lo, si no fos que algunes persones – migranyoses – m’han dit que els fa companyia i que sempre s’hi aprèn alguna cosa… no ho sé. En tot cas, per si fos així, un remei que fa molts anys em van recomanar i jo no havia experimentat perquè patia varices greus i em feia por arriscar-me. Però que ara, quan estic molt apurada i el provo, sovint em mostra la seva eficàcia. (segueix)

Amb el Dr. Hause hi pensava dimarts, quan enmig d’una agradable trobada i en plena i fructífera conversa el crani es va començar a fer sentir sobtadament, amb una intensitat desbordant que baixava del front a les galtes. No sé si ja tocava acomiadar-se, però ho vam acabar fent, jo dissimulant que no fos cas que algú ho notés, amb pressa per arribar a casa. Recordo l’espera a la parada de l’autobús amb el cap que s’estavellava, alguna conversa encara un cop a dins, i la vista gairebé perduda en arribar a casa. Quan el dolor és tan exageradament intens, ossi, cal minvar-lo de totes passades. Almenys una mica per aconseguir dormir. I darrerament una mica ho aconsegueixo així: es tracta de mullar el cap amb aigua freda, o molt freda – fins i tot gel – al mateix temps que es mullen els peus amb aigua calenta, molt calenta. No cal banyar-los, perquè no s’aguanta. Només ruixar la planta, i el dit gros, que diuen que representa el cap en reflexoteràpia. Amb el raig que bull, amb cura de no cremar-se. Me’n va parlar un metge, però en tot cas pregunteu abans de fer-ho. Ja diuen que no hi ha mals sinó malalts, i potser no a tothom li convé el mateix. No sé quina llei circulatòria ho explica, però el cas és que amb aquest joc de temperatures hidràuliques el dolor minva una mica. No marxa, però es fa una mica més suportable.