De la lírica
Na Margalida vol aprendre a fer tercets encadenats i recitar-los a les festes del poble. Es posa la mà al cor i intenta escriure. No sap fer-ho sense aquest gest funcional, pensa ella. Ha de cercar les rimes com qui cerca llosques al carrer. Algun dia tendrà un infant i li dedicarà un pomell de versos. Es tenyirà el pèl amb el vermell de les etiquetes cocacoleres. Només li voleia per dins el cervell un colom, que rima amb rom.
Jo i el meu colom,
la vida dins l’aire,
la bóta de rom.
No recorda cap paraula que pugui encadenar amb l’aire. De sobte, li ve a la memòria la lliçó dels adjectius de la classe de català. Els adjectius acabats en AIRE, pel que fa al gènere, són invariables.
Jo sóc la cantaire
d’un combo de jazz
amb alegre caire.
http://www.tribal-fusion.biz/phpnuke/modules.php?name=News&file=article&sid=96
Ara se li ofusca un poc la intel·ligència. No, l’ortografia de jazz no l’ha de confondre. Ho ha de rimar tot com si les dues zetes fossin una sola essa.
I aquest és el cas
de Billie Banaula
que viu en el ma.
Espera que Billie Holiday no s’enfadi perquè li hagi robat el nom.
Sóc a l’aula
i escolt lliçons
de la paraula.
Ara podrà posar el mot possessions. Perquè, en aquestes contrades, el terme mas no s’usa gaire. Només és present en la toponímia i en l’antroponímia.
Les possessions
m’enclouen tota
de perversions.
Ja no sap què escriu, però la lírica ja ho té, això, aquesta improvisació folla.
Tres porcs dins una bóta,
un fa nyic i l’altre nyac,
i no s’avenen cap gota.
Creu que no és així la cançó popular, però la llibertat del vers culte permet deformar la realitat. Una sensació que sempre oprimeix. L’aire cau a sobre, no deixa respirar. A vegades és agradable tenir un guix màgic i poder dibuixar habitacions hermètiques a qualsevol banda. Hi entraria i ningú no la veuria, però podria observar tots els altres ulls, mans, peus, caps, i tantes altres coses que formen els cossos. Perquè sempre els éssers humans són una suma de ficcions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!