La mar
Na Margalida s’asseu en una terrassa des d’on pot contemplar la mar, l’aigua calmosa però mig tremolosa per una lleu brisa que obre escletxes en la ufanor del sicòmor que li fa d’ombra. Du una bossa de paper en la qual guarda una cosa que ha comprat per a en Miquel, un insignificant regal. Tot d’una que hi pensa es posa vermella. No té confiança ni en ella mateixa. S’acarona lleument la cua de cavall. Decideix que, de moment, no se la tallarà. S’aixeca i es posa a esperar al pas de zebra com si fos un gerro amb dues nanses. Ja s’ha cansat de seure a la terrassa i, a més, no l’han atesa. Rere les ulleres de sol, camina cap a la parada del bus. Encara no sap si l’agafarà, però l’espera. S’asseu amb les cames eixancades i es posa la mà dreta a l’entrecuix. Mira cap a un punt desconegut en l’espai. Per distreure el temps, pega botets a l’uníson, amb ambdós peus. Una negrota se li asseu devora. Ella gira el coll. No és racista, però tanta proximitat la intimida. Decideix que tornarà a passar pel pas de zebra dues vegades, només per matar el temps, i abans de tornar a la voravia, es posa les mans al baix de l’esquena, com si fos una papallona diürna. Madò Banaula torna a mirar la mar. Veu com una bandera d’un vaixell sens rumb es mou a compàs del vent. Ja se li acaba la paciència. Es torna a asseure a la parada del bus i es treu el joc de cartes que porta a la bossa. Comença a mesclar-les. S’endevinaria el futur. Les estén a la marquesina i ho intenta. Li fa mandra, tot això. No vol saber la mala sort que tendrà. Ella sempre pensa malament. Riu. És el mínim que pot fer. Riure davant la vida que l’espera. Riure davant la mar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!