El tallat
Madò Margalida acaba d’anar a la perruqueria. Li han fet un pentinat que intenta dissimular els primers cabells blancs que se li apareixen miraculosament a causa dels anys, que ja no són tan pocs. Ara, amb el cap acabada de tallar, pren un tallat amb un senyor ulleres de sol, encara que estigui totalment ennigulat. Li confessa, pausadament, que li agrada el renou que fan els tacons d’aquestes sabates tan gràcils, un calçat que només madò Banaula pot portar. Enmig de la conversa a les fosques, na Margalida a vegades tanca el puny de la mà dreta i se’l posa a tocar dels llavis, mira la taula sense deixar de mirar l’home que té al davant. Alguna cosa acaba de dir que no li ha agradat gens. No es pot enfurismar. Ella sempre ha de representar la calma total, encara que la intensitat vital li cremi el cos per dins. Ell, per la seva banda, aixeca el braç esquerre, amb el colze tocant la taula, i romp el puny traient algun dit a l’exterior, mentre que amb la mà dreta sosté, al bell mig de l’aire, un cigarret. Amb això vol dir, ha deduït na Margalida, que el seu tros d’home és a punt de dir alguna cosa important i que cal parar molta d’atenció. Després, ella s’aixeca, però no es posa dempeus del tot, ja que cerca entre la bossa els diners per efectuar el pagament i manté l’esquena una mica doblegada. Ell es palpa el cul i introdueix la mà en la butxaca dreta dels texans. No troba el que cerca. De fet, abans de cercar-ho ja sabia que no ho trobaria, però el ritual li demana fer les accions que pertoquen. Madò Banaula desapareix. Se’n va a pagar. Triga bastant. Es deu haver aturat al lavabo. L’home mira un prospecte d’ofertes i imagina què deu fer tant de temps. Potser també s’enfada perquè no ha deixat que hi anés ell. Finalment torna i s’aixequen a l’uníson. Ell, amb un gest aristocràtic, s’estira la camiseta cap avall, amb un gest inútil de semblar més alt. Ella es mira en el mirall de la columna i veu quaranta mil ulls reflectits en aquella superfície. La cambrera els deixa marxar, sabedora que tornaran. Madò Banaula se’n va, amb llàgrimes als ulls.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!