Al suplement cultural de l’Avui…
Miquel de Palol esmicolava un vers de Joan Vinyoli ("Només un somni val: amor i mort"). Segons Palol, la literatura universal no parla de l’amor i de la mort, sinó del pas del temps.
Eugeni d’Ors, tractat a vegades com un autor antiliterari, té una glossa titulada L’apòleg del rellotge de peu:
"Els nuvis, en son viatge a Londres, havien comprat a cal famós moblista un hermós rellotge de peu, d’Elisabeth estil, que, a l’escaure i caure de les hores, deixava ressonar, en sa gran caixa de lluenta i ben venada caoba, un carrilló tan dolçament musical com mai viatger n’havia oït en capvespre quiet d’Holanda o de Flàndria.
Però, mesos ha, la veu del bon rellotge s’havia fet fosca i enronquida. A l’escaure i caure de les hores cantava la cançó mateixa, mes ja deixant perdre’n els sons millors i més prims, mentre un vel sord cobria els altres i en mustigava la vibració, dins un accent de vellúria. I els casats de nou deien llavors que eren enganyats del roí marxant anglès i que en aquest món hi ha molt de mentida.
Poc subtils, no n’escatien pas la causa veritable. La causa veritable, l’escatiren ahir. Que ahir, per tal que avancen primavera i sabor de primavera, ells cridaren homes a desencatifar son gai menjador. I en havent desencatifat, com fos a punt de migdia el rellotge de peu cantà les dotze hores. I els esposos, oh meravella!, sentiren la veu del carrilló, pura cristal·lina com abans, talment com si d’un letargi hivernal fos desperta.
-Car cal a un rellotge de peu tenir a son peu bon medi de ressonància. I millor medi és de ressonància dur trespol que blana catifa. -Com ànima musical d’home, preferirà trobar-se al dessota, per a dir sa cançó, rígida hostilitat, no molla indiferència i sorda covardia.
16-V-1913"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!