Un altre misteri sense resoldre
Aquesta setmana m’ha arribat per correu el número 38 de la revista de divulgació del món clàssic Auriga. Hi ha coses tan interessants com aquesta: "L’egipci està emparentat amb les llengües de la família semítica. Entre aquestes destaquen modernament l’àrab i antigament l’hebreu bíblic, l’arameu, l’assiriobabilònic, el fenopúnic (la llengua dels pèrfids cartaginesos). L’egipci fou llengua viva com a mínim entre el 3000 aC i el 1000 dC, i durant aquest llarg temps va anar evolucionant, canviant i oferint diferents aspectes, de la mateixa manera que el llatí culte, el llatí vulgar, el llatí de missa, el macarrònic, el català modern, l’italià antic les altres llengües romàniques amb els seus dialectes… tot té un aire de família, tot s’assembla una mica. Que s’entengui o no ja és una altra qüestió. Com també és una altra qüestió els sistemes d’escriptura que l’egipci emprà en cada moment de la seva llarga història. Abans d’això, però, caldria que repasséssim els que hi havia en el mercat. En primer lloc, el logogràfic: és el cas del xinès, on cada signe equival a un mot; això implica haver d’aprendre milers de signes, si és que es vol dominar l’escriptura. En segon lloc, el sil·làbic, on cada signe equival a una síl·laba: és el cas del lineal B (el tipus d’escriptura usat pels grecs de l’època micènica) o del katakana (una de les maneres d’escriure en japonès); fer servir un sil·labari implica entrar en el terreny fonogràfic, és a dir, de signes que no representen pas imatges, idees i paraules, sinó sons i, per tant, això suposa una notable reducció del nombre de signes a aprendre (generalment menys d’un centenar). Un tercer sistema d’escriptura combina els dos anteriors: és el logosil·làbic, com ara els jeroglífics egipcis, uns 700 signes durant l’Imperi mitjà, el que es considera l’època clàssica de la llengua egípcia, tot i que se’n van arribar a usar uns 6000.
Els jeroglífics egipcis són figuratius: els seus signes són dibuixos fàcilment identificables amb objectes o éssers reals: ocells, mans, peus, serps…, però que a més de poder representar idees o paraules (en aquest cas foren logogrames) poden representar polilíters d’una, dues o tres consonants (o sigui, es tractaria de fonogrames, tot i que sense valor vocàlic). És a dir, un mateix jeroglífic pot ser un logograma o un fonograma. Per exemple, si apliquem el sistema dels jeroglífics egipcis al català, el dibuix d’una mà pot significar "mà" (logograma), però també podria representar el so "m" (fonograma). El dibuix d’un sol pot significar "sol", però també el so biconsonàntic "sl" de les paraules "sal" o "cel". El dibuix d’un "prat" pot significar "prat", però també el so triconsonàntic "prt" de les paraules "part" o "port".
Els egipcis tenien 24 signes que representaven signes unilíters d’una consonant. És possible que tinguessin a veure amb els primers alfabets del Sineu (30 signes), de Fenícia (22) i de Grècia (17 signes consonàntics i 7 de vocàlics). Per quin motiu els egipcis no van arribar a aquest esforç genial de simplificació (i alhora d’abstracció fonogràfica) que suposa un alfabet, per quina raó no van fer mai la transició a un simple sistema alfabètic és un altre misteri sense resoldre."
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!