Rebekka Bakken

La bona prosa

Em passeig per les avingudes, sent que les dones em miren els dits, les roses estrangeres es desclouen amb la rosada, és veritat que som un estúpid. Miraré el món i em veuré a mi mateix. Recordaré la senzillesa del món i la voluntat que té un pare envers el seu fill. Si pogués veure les mans de tothom, podria conèixer-ne les vides.

Et diré adéu quan arribi el moment, faré una volta, rompré totes les barreres, et diré adéu si t’ho mereixes. Sabré començar-me des de mi mateix per arribar a fer una volta sense retorn. Podré conèixer la veritat sense professors que me l’ensenyin. Podré anar cap a la victòria amb el meu cos trencat. Cantaré fluix sota la neu de Caimari. Tranquil·lament tot serà més fresc, farà un poc de fred i, decentment, es clouran les guerres damunt els nostres caps. La gent esdevindrà dolça i s’adormirà en els pedrissos de la plaça nova. Tornarem a ser com floquets de neu i direm mentides només si els altres també en diuen. Les hores passaran lentament i el blat i la neu seran les nostres provisions.

Els nostres dits hauran perdut sa color, els nostres cabells es mudaran en columnes vidrioses, sentirem que tot és tan bell que les nostres veritats ho seran com pedres. Els nostres dits seran dolços i les llengües tendran fred, tornarem cap a Roma a collir roses roges, veurem els ebenistes ensumar la neu de la fusta i tot semblarà com si no fos, però que és, en aquest espai de temps que s’emmiralla. Els vidres no tenen son, en el carrer de Montcada, i la pluja cau brillant, Rosselló-Pòrcel.

M’he triat a mi mateix, som egoista, esperaré a ser altruista a l’hora de la mort. Som pacient, perquè sé que tu, com jo, també et moriràs. Per a això són els amics, per saber-nos ambdós les respectives morts.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *